viernes, 10 de mayo de 2013

Ja torno a ser aquí!

Com diu el títol de l'entrada, he tornat!

Després d'una llarga absència, torno a ser aquí. Necessitava un temps per poder dedicar a altres projectes, entre d'ells, acabar la carrera. Si, des del juny de 2012 sóc llicenciada en filologia catalana! Però no només m'he dedicat als estudis, sinó també ha estat un temps per poder tornar al teatre. Durant l'últim curs de la carrera vaig deixar el teatre una mica en un segon terme, però ara ha tornat a agafar protagonisme! La veritat és que tinc moltes ganes de crear noves històries, juntament amb els altres Klyngh. Tinc moltes ganes de tirar endavant projectes que ens esperaven entre les pàgines d'una antiga llibreta.

A part dels estudis i el teatre, tinc ganes de fer moltes més coses! Aques estiu tornarem a posar-nos amb el grup de música. Per fi podrem tornar a treure-li la pols al baix i a la guitarra!!!

Però a part de tirar endavant projectes en grup, també tinc ganes de tirar endavant projectes personals. Fa temps que tenia ganes de començar a fer una mena de dietari de dibuixos. La veritat és que dibuixar mai no ha estat el meu fort, però m'agrada. Potser per això tinc ganes de fer aquest "dietari, per aprendre a dibuixar, perquè res millor que la pràctica per aprendre! I com que és un projecte que tenia ganes de començar fa temps i, ara he trobat el moment per fer-ho, m'agradaria compartir amb vosaltres el primer dibuix d'aquest "dietari"





Potser no és gran cosa, però per ser el primer, no està pas malament! A més, no podia començar amb cap altra cosa que no fos una papallona. Per què? Doncs perquè, a part de què les papallones m'agraden, per a mi simbolitzen la vitalitat, les ganes de viure. Jo em considero una persona molt vital, amb moltes ganes de viure i, per aquest motiu, he volgut encetar aquest "dietari" amb la imatge d'una papallona, perquè és un dibuix que em defineix i. perquè aquest projecte tingui una llarga i emocionant vida!!!

martes, 18 de septiembre de 2012

II Mostra d'Arts Escèniques Eva Compta

S'acosta la II Mostra d'Arts Escèniques Eva Compta i, com l'any passat, estem nerviosos perquè volem que tot surti perfecte!
Aquest any tenim espectacles que valen moooolt la pena de veure! Tindrem a la Cia. Fet a mà, a Fengari Titelles, a dos grans alumnes d'El Galliner, i, tindrem a dos grups de l'Orfeo popular olotí!!!

Us deixo el cartell i la programació (Codi QR) per tal que estigueu ben informats de la II Mostra d'Arts Escèniques Eva Compta!!!





Us esperem els dies 29 i 30 de setembre al Centre Cultural de Les Preses!!! No podeu faltar!!!





lunes, 9 de abril de 2012

Fent una herbeta


Després de molt i molt de temps sense poder passar per aquí i entretenir-me a escriure quatre ratlles, avui he trobat un moment per fer-ho. A més, és per una ocasió especial que, potser no tots entendreu, potser molts no sabreu d’on baixa, però, perdoneu-me si avui em poso egoista, i dic que avui només m’interessa que això ho entenguin poques persones. Gran part dels personatges i de les situacions que apareixen aquí, ni tan sols són reals. Gràcies per permetre’m que em prengui una entrada egoista que avui va dedicada a aquestes poques persones que han marcat i marquen la meva vida i, que de ben segur, ho continuaran fent.



L’altre dia, mentre passejava amb la Sweeney pels carrers de Les Preses, em vaig trobar la Loreto, la Conxita i la Pilar i em van convidar a anar a “fer una herbeta”. Quan m’ho van dir, els vaig respondre que jo fumar coses rares no ho faig, però de seguida em van explicar que el que m’estaven proposant era anar a prendre una infusió. Recuperada de l’espant i la sorpresa, em vaig animar a acompanyar-les.
Deurien ser cap a tres quarts de quatre quan ens vam asseure a les cadires de plàstic del Pati de Ca les Hermanes. Entre tallat i infusió, em van estar explicant tot de xafarderies de la comarca, i és que estant amb elles, no m’esperava menys, si és que aquestes dones...
Me’n van explicar moltes, que si la nena del carnisser ara estudia a l’estranger, que si el fuster ara es jubila, que si aquest això, que si aquell allò altre... fins que la situació es va anar convertint en aquells moments en què a poc a poc vas desconnectant perquè allò que t’expliquen comença a no interessar-te, però de sobte van dir no sé què d’una tal Anna, i vaig pensar “Calla! Que encara deuen parlar de la Prat!”. I si si, no em vaig pas equivocar. Resulta que l’estiu passat es van fer tan amigues de l’Anna que tot el dia anaven a “fer una herbeta” al bar de la plaça. Em van explicar que, abans de conèixer-la, això d’anar a “fer una herbeta” no sabien què volia dir, elles en deien “anar-la a fer petar al bar de la plaça i, ja que hi eren posades, fer una infusió”. Total, que es van fer molt amigues. Íntimes! S’ho explicaven tot, però tot, TOT! I això, que em va començar a interessar el tema. Ara que parlaven d’algú que coneixia, la cosa es posava interessant.
Em van començar a explicar batalletes que havien viscut amb l’Anna, i tela el que havien arribat a fer... No em posaré a explicar-ho per aquí, però, si em posés a escriure-les, crec que en podríem fer una pel•lícula!
Va, n’explicaré alguna, però de les suaus, perquè si explico les fortes potser em tancarien el blog.
Resulta que un dia, mentre “feien una herbeta”, l’Anna els va dir que a casa seva tenia moltes coses importants que els hi havia d’ensenyar, però que no les podia carregar totes fins allà perquè n’hi havia masses. Així doncs, van decidir que el proper dia que decidissin trobar-se ho farien a casa seva. Va arribar el dia i ja veus a la Conxi, la Loreto i la Pilar anant cap a casa l’Anna com si no hi hagués demà. Estaven impacients per veure tot allò que l’Anna els havia d’ensenyar. Van tocar el timbre i, com si d’algun assumpte il•legal es tractés, l’Anna els va mig obrir la porta i les va fer entrar vigilant que no les veiés ningú. Un cop a dins, van veure que l’amfitriona havia posat tot d’espelmes per la sala d’estar per crear ambient. La Loreto, que és així tal com raja i poc acostumada a baixar a la ciutat, en un primer moment es va espantar i, a cau d’orella li va preguntar a la Pilar si aquella situació es tractava d’algun ritual estrany, d’aquells que hi ha una persona vestida amb una túnica i vol sacrificar algun xai, però la Pilar, dona de ciutat, nadiua de Barcelona, li va explicar que això de posar espelmes era per crear ambient, una cosa que últimament agrada molt de fer a aquests jovens moderns però que abans només feien quatre hippis. La Loreto ja més calmada, va prendre seient en una de les butaques de la sala. L’Anna, que havia anat a la cuina, va aparèixer per la porta amb una safata on hi havia una gran varietat d’infusions. La Conxita, que és més de prendre Maria Lluïsa, va quedar bocabadada veient la gran varietat existent desconeguda per ella, tot i així, només va beure Maria Lluïsa.
Quan van assentar totes assegudes, l’Anna va decidir que era l’hora d’ensenyar tota la seva col•lecció de coses importants, així que va sortir per una porta que es trobava al fons de la sala. Va tardar deu minuts ben bons a tornar carregada amb tot allò que els havia d’ensenyar. Després de quatre hores mirant totes aquelles coses importants, l’Anna es va aixecar i els va anunciar que si tot allò els havia sorprès, que ara els ensenyaria el més important de tot, els més sorprenent. Es va fer un silenci i, mentre totes aguantaven la respiració, l’Anna els va ensenyar la peça més valuosa de tota la seva col•lecció. Una peça que guardava en una caixa forta d’un banc estranger i que havia demanat que li portessin per aquella ocasió. La peça estava guardada dins una mena de cofre de vidre amb ribets d’or blanc. Una peça que li havia costat molt d’aconseguir i, que tenia guardada en secret per tal que ningú entrés a casa a robar-li. Dir que es van sorprendre és quedar-se curt. Imagineu si era gros allò que els va ensenyar que la Pilar, una dona que costa d’impressionar, va començar a patir una pujada de tensió! Mai no havien vist res semblant a allò.
Un cop recuperades de la sorpresa, l’Anna va treure-la del cofre i, amb molt de compte, a deixar que les seves tres amigues ho poguessin contemplar millor. Quan la Conxita m’ho explicava, em va dir que aquell moment va ser com una experiència religiosa. Sempre he pensat que la Conxita és una persona d’aquelles que ho exageren tot, però la lluentor dels seus ulls, i l’experiència de la Loreto i la Pilar em deien que aquella vegada no exagerava. Després d’haver vist totes les coses importants i de veure aquella peça tan valuosa, el rellotge va marcar tres quarts de vuit del vespre i, la Loreto, la Pilar i la Conxita van decidir que era hora de tornar a casa. L’Anna es va oferir de portar-les a casa amb molta amabilitat. Amb molta amabilitat i perquè és l’única que té carnet, ja que la Loreto és més d’anar amb bus, la Pilar té xofer, però estava de vacances, i a la Conxita no li van donar el carnet per ser, el que els experts en van dir, “un perill públic”.
Després d’explicar-me aquesta experiència i de demanar-me un altre refresc, em van explicar que estaven tristes perquè aquella setmana era l’última vegada que anirien a “fer una herbeta” amb l’Anna perquè, per motius laborals, deixava Les Preses i havia d’anar a treballar a Olot i que no tindria temps per “anar al bar de la plaça a fer-la petar i, ja que hi eren posades, fer una infusió”, ja que ara tindria molta més feina i seria difícil trobar un forat a l’agenda. No m’ho podia creure! L’Anna a Olot! Què faríem ara? I és que l’Anna no només havia fet grana amistat amb les tres veïnes, sinó que els joves de Les Preses també ens l’estimàvem molt i ara ens quedaríem sense ella, sense la persona que ens ajudava a muntar tots els tinglados, tal i com diu la Loreto, pel poble.
Després de saber la notícia, els joves de Les Preses ens vam reunir i vam decidir que, com a mínim, li havíem de fer un sopar de despedida per tal d’agrair-li tot el que havia fet per nosaltres, i així ho vam fer. Dies i nits preparant-lo per tal de què fos un sopar especial. I va arribar el dia del sopar i el vam fer, i vam decidir convidar a la Conxita, la Loreto i la Pilar perquè, potser en edat no són les més joves del poble, però si que ho són en esperit!


Molta sort per Olot! De ben segur que ben aviat ens tindràs per olot fent-ne de les nostres!!!

lunes, 17 de octubre de 2011

Un somni fet realitat

Aquest cap de setmana hem fet realitat un somni: poder fer la Mostra d’Arts Escèniques Eva Compta.
Hem estat lluitant un any per fer-la realitat. Un any en què hem estat acompanyats de molta gent, però cal destacar la presència dels pares de l’Eva, en Joan i la Missi, i de la nostra tècnica de joventut preferida, l’Anna. Ha estat gràcies a ells que hem pogut tirar la mostra endavant.
Aquests dos dies que acabem de passar han estat els més gratificants de les nostres vides, tota la feina feta, totes les hores invertides en aquest projecte s’han convertit en felicitat.
No ens queden paraules per descriure la mostra ni com ens sentim, simplement podem dir que ha estat una experiència inoblidable que de ben segur repetirem l’any vinent.


A nivell personal, i crec que també parlo en nom de tots els integrants de Klyngh, vull donar les gràcies a tota la gent que ha fet possible la mostra.
Anna, què faríem sense tu? Ben res! Gràcies a tu podem portar tots aquests projectes que tenim guardats en una llibreta al món real. Gràcies per ajudar-nos, per fer-nos costat, pels teus consells, per ser com ets, per tot el que fas. Moltes gràcies!
Joan, Missi, Joel, Ada, moltes gràcies per ser-hi, per permetre’ns fer la mostra, per confiar i creure en nosaltres, per ajudar-nos, per tot. Sou admirables!



Eva, gràcies per ensenyar-nos a viure!

jueves, 29 de septiembre de 2011

I Mostra d'Arts Escèniques Eva Compta

Avui us porto una cosa que fa pocs dies ja vaig anunciar, o si més no ho vaig comentar. Avui ja ho podem dir oficialment! I ho podem dir amb gran orgull!





Moltes gràcies a tota la gent que ho ha fet possible!

Moltes gràcies a tota aquella gent que ha cregut en aquest projecte i que ens ha fet costat!

Moltes gràcies a tots els artistes que hi participen desinteressadament!

Moltes gràcies a tots!

miércoles, 21 de septiembre de 2011

Després de molt temps sense poder actualitzar per falta de temps, avui he decidit tornar. No m'allargaré, potser ni tan sols m'explicaré clarament, però només us vull dir una cosa...




Se n'està preparant una de grossa a Les Preses...

Els dies 15 i 16 d'octubre al Centre Cultural

Deixaràs que t'ho expliquin?






Properament aniré penjant més informació sobre aquest tema.

jueves, 10 de febrero de 2011

Clausura o empresonament?

Aquest és l’aspecte que tenia la meva habitació fa una setmana. La veritat és que aquest “ordre” dins l’evident desordre va durar uns quinze dies. Qui en té la culpa? L’època d’exàmens.


Aquests dies he estat reflexionant sobre això que coneixem com a època d’exàmens. Tots els estudiants patim una època de clausura, però una clausura que podríem dir que no és del tot voluntària, és a dir, més que una clausura és una mena d’empresonament. Alguns diuen que és un mateix que decideix quedar-se tancat a casa estudiant i no sortir, però això és una gran fal•làcia. Si un decideix no tancar-se a casa per estudiar sap que es trobarà davant d’un examen en el qual se li presentaran un seguit de preguntes que no sabrà contestar, per tant, li suposarà un suspens. Aquest suspens el portarà a una segona oportunitat al juny que també el conduirà a decidir si es queda a casa tancat a estudiar o, si pel contrari, decideix no fer-ho. Per tant podem dir que aquesta clausura no és voluntària, ni tant sols és una clausura, sinó que és un empresonament.
Aquesta qüestió no ha estat la única que m’ha assaltat aquests dies, sinó que també m’he preguntat la necessitat de fer exàmens. Quina necessitat hi ha de sotmetre a una persona a una pressió innecessària en la qual es jutja si s’han assolit uns determinats conceptes explicats en tan sols tres mesos i mig. El resultat d’aquest tipus de proves no és fiable. El resultat d’això que coneixem com a exàmens està molt influït per l’atzar i per la situació que viu l’individu que ha de sotmetre’s a aquesta prova. Els nervis, una indisposició o el simple fet de confondre’s llegint la pregunta poden fer que aquesta persona contesti erròniament allò que se li pregunta encara que aquest hagi estat un mes sencer estudiant. No seria més fàcil veure si s’han assolit aquests coneixements mitjançant diferents pràctiques i/o exercicis pràctics durant el curs?

No em puc queixar de com han anat els meus exàmens, però si de la pressió a la qual hem estat sotmesos milers d’estudiants durant aquesta època. Comença a ser hora de què ens adonem que no ens ho podem jugar tot a una carta, que un examen no decideix si aproves o suspens, si has assolit uns conceptes o no.