miércoles, 27 de octubre de 2010

Projecte TdG “acabat”

No sé si recordareu que, aquest estiu, vaig començar a fer un titella de guant, però mai tenia temps d’acabar-lo. Avui, després de molts dies de tenir-lo “abandonat” a la prestatgeria de la meva habitació, l’he “acabat”!
Per què poso acabat entre cometes? Doncs perquè el que he acabat és la construcció, però el titella no estarà acabat fins que tingui un nom. Si, li falta el nom i no sé quin posar-li, així que he pensat que podria demanar-vos a vosaltres, si voleu, que li podeu un nom. Podríem fer això, no sé, què us sembla? Si voleu, podeu deixar-me noms als comentaris i després em tocarà una de les feines més difícils, triar.

Moltes gràcies!!!

Properament penjaré una entrada sobre l'experiència a la I Mostra de dones titellaires

lunes, 18 de octubre de 2010

Una nit de por



Mentre faig una petita pausa de l'assaig d'una manipulació de barrets, aprofito per fer una mica de publicitat.

El dia 31 d'octubre, a Les Preses, celebrem Tots Sants per a tots els públics. Farem tallers de disfresses, ball de disfresses, la castanyada i un recorregut teatralitzat de terror pel poble.

16:00 - 18:00 -- Taller de disfresses al Centre Cultural obert a tothom
18:00 - 19:00 -- Ball de disfresses al Centre Cultural obert a tothom

21:00 -- Recorregut teatralitzat de terror pel poble. Comença a la piscina de Les Preses. (Seria recomanable que els més petits anéssin acompanyats d'un adult)

No sé l'horari de la castanyada, però segurament es farà a la tarda mentre es fan els tallers o quan s'acabin els tallers.

Dir també que segurament comptarem amb la col·laboració de timbalers per fer una petita cercavila de disfresses pel poble i per donar inici al recorregut teatralitzat de terror.

viernes, 1 de octubre de 2010

Dissabte + Les Planes d’Hostoles + 2 joves + un concert dels Top Secret = DESFASE TOTAL!!!

Ja fa temps que dic que sóc una autèntica fan del grup Top Secret i intento anar a tots els concerts que puc. Dissabte passat tocaven a Les Planes, així que l’Albert i jo vam decidir regalar-nos una nit de desfase i anar-hi. La nostra intenció era quedar-nos fins les 3 de la matinada com a molt tard perquè el diumenge teníem assaig molt aviat, però com ens passa sempre que anem a un dels seus concerts, marxar a mig concert és impossible i sempre ens acabem quedant fins al final, i aquesta vegada no va ser diferent, però, com sempre, va valer la pena!!!

La nit ja va començar amb algun entrebanc. Els concerts que fan a la festa major de Les Planes de tota la vida que s’ha fet a la Plaça, però aquest any no, però això nosaltres no ho sabíem i ja us podeu imaginar l’escena: l’Albert i jo, mig morts de fred, passejant-nos pel centre de Les Planes, a quarts d’una de la matinada, anant cap a la plaça i trobar-nos que no hi havia res. La nostra reacció: SI US PLAU QUE NO S’HAGI ANUL•LAT!!! HEM DE TROBAR ALGÚ QUE ENS DIGUI ON ES FA!!! I tal com ens passa últimament, només falta que demanem una cosa o parlem d’algú perquè aparegui, i això és el que va passar. Les Planes estava deserta, però després d’acabar de dir que havíem de trobar algú per saber on feien el concert, de sobte, van sortir cinc persones d’una casa de la nostra esquerra. Com sempre que ens passa això, l’Albert i jo ens vam mirar com dient “NO POT SER!”, però de seguida vam anar cap a ells a preguntar-los on es feia el concert. Després de què ens indiquessin vam arribar al lloc, però vam haver de tornar a recular fins al cotxe a buscar els diners per pagar l’entrada. Pensàvem que arribaríem i el concert ja hauria començat però un cop a dins, vam poder respirar tranquils veient que sobre l’escenari encara hi havia el grup que els precedia.
Com és normal en nosaltres, i com ja he dit més d’una vegada, no ens podem estar de fer petites escenes mentre sona les típiques cançons que toca una orquestra en un poble: que si tangos, que si valsos... A nosaltres ens costa ben poc començar a crear personatges i donar-los vida enmig de la gent que balla tranquil•lament, així que vam posar-nos a ballar com si coneguéssim els passos de tots els balls que tocaven.

Després d’una estona d’espera, els Top Secret van pujar a l’escenari. A poc a poc, el ritme dels temes que tocaven s’anaven infiltrant dins nostre fins a apoderar-se del nostre cos. Aquesta és la màgia d’aquest grup, sap introduir-te la seva música dins. Sap arribar al públic i convertir-los en un més. Sap fer gaudir tota la gent desconeguda que ha anat al concert. Sap fer que, durant unes hores, el món que hi ha darrere les parets de la sala on toquen desaparegui i només existeixin ells, la música i el públic.
A les tres de la matinada ens vam fer la gran pregunta: “de veritat que hem de marxar ara?” Ens vam mirar. “Demà tenim assaig molt aviat i no ens aguantarem drets”. Vam tornar-nos a mirar. “Vale! Ens quedem fins al final!!!”. És impossible marxar a mig concert, IMPOSSIBLE! Així que ens vam quedar fins al final, gaudint de cada cançó, de cada melodia, de cada nota. Gaudint d’un concert d’aquells que no s’obliden, d’aquells que quan s’acaben diu “Ah, però ja s’ha acabat? Hem de repetir!”. I si, repetirem!

Voleu saber com va anar l’assaig de l’endemà? Havent dormit poc més d’una hora, vam fer un assaig de 6 hores, amb una pausa per dinar, i s’ha de dir que, tot i el cansament que portàvem, va anar prou bé, les escenes van sortir i ens ho vam passar bé, molt bé! Això si, vam acabar esgotats.

Festes del Tura 2010... aTURA'm que vaig llençat!!!

Després de molts dies sense poder actualitzar, avui em digno a obrir la meva caixeta i guardar-hi nous records.
Suposo que ja heu deduït que aquesta entrada va dedicada a les Festes del Tura. Ho sé, porto molts dies de retard, però la universitat, teatre, les classes de baix i altres projectes personals em deixen amb poquet temps per poder posar-me a escriure al blog.
Festes del Tura 2010... han estat prou bé, potser massa llargues... van començar el dimarts 7 de setembre i el diumenge 12 el meu cos va dir prou, no aguantava més nits de festa, més dies de poques hores de son. El meu cos demanava un descans. Què dir del tema concerts... Si, n’han fet molts, però tots molt semblants, massa rumba i massa ska. No han faltat els concerts de cada any per recordar èxits dels 70’s, 80’s i 90’s i tampoc el de versions, tot i que aquest any m’ha decepcionat molt. On era el concert dels Top Secret? On era el concert de festes que més esperava? No hi era... el van substituir pels Di-versiones... al meu gust un grup que deixa molt que desitjar... pel meu gust és millor quedar-se a casa, estirar-se al sofà i posar-te una d’aquelles pel•lícules que duren hores i hores... Ja ho diuen que per gustos, colors... Si, se’m van carregar el concert que portava esperant 365 dies, sort que tenim una vena teatrera i podíem parodiar els videoclips de les cançons que “cantaven” i deixar anar unes quantes riallades. Però ara no em posaré a fer una crítica d’aquest grup, sinó que us explicaré una mica com vaig viure les Festes del Tura d’enguany.
Dimarts 7, primer dia de festes. Com cada any, dins meu hi havia aquella barreja de sensacions d’emoció, eufòria, nerviosisme per viure una de les festes majors més esperades. Com sempre, i per no trencar amb les tradicions les Festes del Tura s’obrien pas amb la cercavila de la faràndula olotina. Com no, jo no hi podia faltar (si, tinc aquest punt folklòric), així que la meva germana i jo vam agafar el mocador de festes i cap a Olot a veure els gegants. Plovia. Si, també plovia per no trencar amb les tradicions, però tot i així els gegants van sortir i van poder fer la meitat de la cercavila entre indecisions climàtiques.

La nit es presentava sense pluges a la vista, tot i que ens va caure el gran ruixat a primera hora del vespre.
Abans de llençar-nos als concerts, vam seguir Els tremendos de Castelló per diferents carrers d'Olot. Ens agrada això de les xarangues, fan festa major i són ideals per fer el burro i deixar anar a l'aire aquelles rialles que es poden sentir des de l'altra punta de la ciutat.
Primer concert de Festes del Tura, com sempre, a càrrec d’un grup de renom a Catalunya, aquest any eren Els amics de les arts els que ens posaven la banda sonora a la primera nit de festes. La veritat és que no estan malament, però què voleu que us digui, jo sóc més de Manel. Així que l’inestimable senyor MM (popularment conegut com “el inestimable Albert Mach” jajaja), vam sortir de la Plaça Major i vam anar a veure què feien als altres escenaris. Nosaltres tenim un “problema”, i és que no sabem desconnectar de teatre, i si ho fem, quan ens trobem, tornem a connectar amb els temes més teatrals, així que, no em pregunteu com, vam anar a parar a les escales de Sant Esteve i ens vam posar a fer una petita escena de Romeu i Julieta en vers, això si, adaptada com si ells estiguessin vivint les Festes del Tura (tenim un vídeo que testimonia aquest moment, però no el penjaré perquè després no ens mirarieu de la mateixa manera jajaja!!!). Més tard, vam retrobar-nos amb tota la colla que havíem decidit sortir per festes i que havien decidit quedar-se al concert d’Els amics de les arts. La resta de la nit la vam passar anant de concert en concert fins que el cos va dir prou.
Dimecres me’l vaig agafar de festa, no em trobava gens bé, i no era per la ressaca, sinó que estava sense veu, i quan dic sense veu vull dir que no podia articular ni un sol so, tenia molt mal de coll, em feia mol mal el cos i estava mig enfebrada, a més, el dijous havia de baixar a Girona per matricular-me a El Galliner i vola estar recuperada per poder sortir la resta de dies.

Dijous vam voler viure una nit de reis, així , mentre la gran majoria de la gent es passejava sota galletades d’aigua i grapats de confeti a la Turinada, nosaltres vam anar cap al Firal a veure els concerts-homenatge a l’Elvis Presley i Michael Jackson. Va ser divertit, i s’ha de dir que els imitadors eren bastant bons, però el més important és que ens ho vam passar bé, molt bé intentant fer el moonwalk o alguna cosa que s’hi assemblava. Després del concert, vam anar a buscar a la resta de la colla que havia decidit anar-se a remullar a la Turinada i fer-se una bona centrifugada al Ball de l’Hora. Quan vam estar junts de nou, vam tornar al Firal a veure Los Mejores, abans però, vam decidir anar a fer-li una foto a la Tura per veure si s’havia posat guapa per l’ocasió.


El divendres, com no podia faltar en unes Festes del Tura, vam fer la nostra visita al Teatre Principal per veure l’obra Això no és vida, una versió de la famosa obra de les T de Teatre feta pels actors de l’Orfeó. Com sempre, després de veure qualsevol espectacle teatral, musical o concert, sortim molt inspirats i creatius, així que ja vam començar a pensar petites escenes per una obra de teatre. Després, ens va sortir la vena patriòtica i vam anar a veure la III baixada de torxes, a la lectura d’un manifest i cant dels Segadors, i al concert dels Stukat del Bolet. Cal dir que al concert vam mostrar les nostres dots de ballarins a l’estil esbart. Més tard vam anar cap al Firal i vam submergir-nos enmig de la multitud que s’havia instal•lat allà per escoltar als Di-versiones (no em posaré a fer la crítica d’aquest concert perquè pot donar molt de si), la qüestió és que entre les nostres tonteries i paranoies vàries vam acabar passant-nos-ho molt bé.

El dissabte se’ns va afegir més gent a la colla i, tal com diu la dita “com més serem més riurem”, i té tota la raó. Aquell vespre vam anar a veure la Batalla de les Flors amb un objectiu clar (i crec que el mateix objectiu que el de molts olotins i no olotins que volten per allà), atacar l’alcalde aprofitant la batalla de confeti, això si, atacar d’una manera pacífica. Després de sopar alguns van decidir anar al correfoc, tot i que m’agraden molt els correfocs, aquella nit l’hi vaig fer el salt perquè a la Plaça Major feien un concert que tenia moltes ganes de veure. L’any passat me’l vaig perdre, però aquest any vaig poder veure en directe la Jessica Mellado. Si, em va agradar, i molt! Per a mi, va ser el millor concert de les Festes del Tura d’aquest any. Després del concert, vam tornar-nos a trobar amb Els tremendos de Castelló i no vam poder resistir la temptació d’afegir-nos darrere seu saltant i ballant, però vam abandonar-los per anar cap al Firal i recordar quan érem petits a la 2a Norantada. Ens sabíem la major part de les cançons i fins i tot la coreografia. Va ser un moment, o unes hores, que em van recordar el típic ball de casament, quan tothom ja va tocadet i comencen a posar música que tothom en coneix la lletra i el ball, i sense saber perquè, ningú pot resistir-se a cantar i ballar.


Diumenge, amb tot el cos adolorit, amb uns ulls que gairebé costava tenir oberts, vam despedir les Festes del Tura del 2010 amb el tradicional Ball d’espelmes dels gegants. I com també és tradició, vam seguir la cercavila fins a l’Hospici, on els gegants van entrar per poder fer una merescuda migdiada fins les properes Festes del Tura.

sábado, 4 de septiembre de 2010

I avui, com tu feies, m’he posat un mitjó de cada color!

Alça la vista… Contempla el cel… Mira com brilla aquella estrella, em sembla que està rient... Si, escolta les seves rialles.

Ja fa un any... que de pressa passa el temps...

No passa ni un sol dia en què no em recordi de tu. Les nits de cels desperts, de cels serens, de cels estrellats, m’estiro al terra i contemplo els estels buscant-ne un en concret. Em guio per la seva llum. Em guio pel seu so. Per la llum del teu somriure. Pel so de les teves rialles.

Recordo els teus cabells color de nit, la teva mirada color de mel, els teus llavis color d’amor, la teva pell color de neu.

Recordo aquelles converses al cotxe després dels assajos de teatre, les coreografies que fèiem dins el cotxe anéssim on anéssim, els atacs de riure, les confessions, perquè no dir-ho, a vegades un tant “frikis”...

Recordo... Et recordo...

Sé que vas ser feliç. Eres feliç.

Eres...

Especial
Valenta
Alegre

Eres, i continues essent, ÚNICA!

No vull allargar-me, perquè les paraules que conec, no expliquen el que hem viscut, i que no canviaria, perquè simplement han estat els nostres moments, únics i irrepetibles.


sábado, 28 de agosto de 2010

La Garrotxa - Dinamarca

Amb retard penjo aquesta entrada que fa 2 setmanes que volia penjar, però per diferents motius m’ha estat impossible. Parlant clar, últimament vaig de cul preparant moltes coses, però aquest estrés de no tenir temps per a res em motiva a continuar fent coses. Però avui no toca parlar d’això, avui toca dedicar aquesta actualització a una persona que forma part de la meva vida, encara que aquests propers 9 mesos (si no vaig errada crec que són 9), continuarà formant par d’ella, però des d’uns 2100 km aproximadament. Alguns potser no sabeu a qui em refereixo, parlo d’en Raül, un noi amb qui fa 6 anys que ens passegem junts pel camí de la vida, un Amic d’aquells que pots comptar amb els dits de la mà.
Ens vam conèixer pels passadissos de l’institut. No, ens vam conèixer a l’entrada de l’institut, als bancs que s’amaguen darrere la rampa (la famosa arma letal de l’instiut, en la qual el 90% dels alumnes hi ha tingut un petit accident). En aquells bancs compartíem les hores de pati. Al principi no vam congeniar gaire, però poc a poc, a mesura que ens anàvem coneixent, vam veure que entre els dos creixia alguna cosa... una de les coses més valuoses que hi ha en aquest món... AMISTAT.
Les classes de matemàtiques de 4t d’ESO ens van anar unint. Aquelles súper classes amb la Carme... encara recordo la sensació de por que experimentàvem durant aquelles 3 hores setmanals. Recordo aquelles converses en beu baixa, fugint dels silencis, en què ens dèiem:

- A tu quin resultat t’ha sortit?
- A mi em dóna 359x 75y. I a tu?
- A mi m’ha sortit 194x 3y...

En aquest moment ens miràvem com dient, no tenim res a fer... i a dèiem a l’uníson:

- Preguntem-li a en Joan (el noi que s’asseia a l’altra banda de la taula) què li ha sortit que ell és el que treu excel•lents.

Mai vam coincidir en cap resultat. Va quedar més que demostrat que les mates no eren el que millor se’ns donava.

Recordo que aquell any vam participar al nostre primer LaborActori, després d’haver anat a classes de teatre a l’Escola Municipal d’Expressió...
Va estar bé. Però el millor eren les tonteries que podíem arribar a fer quan ens posàvem el vestuari de l’obra... Més val que no surti a la llum perquè perdríem tota la nostra credibilitat jejeje.
També recordo els anys següents que vam continuar fent teatre junts. Aquelles performances i aquells monòlegs que improvisàvem al carrer durant una hora (l’estona que estàvem esperant per anar cap a assaig). Algun dia van acabar mirant-nos malament, però saps què és el millor d’això? Que tan se’ns en donava, nosaltres érem feliços fent aquelles “petites actuacions” per un públic desconegut i fins i tot podríem dir-ne efímer.

A batxillerat la nostra amistat ja estava més que consolidada, però això no vol dir que s’hagués de deixar de cuidar, per això la regàvem dia si dia també. Vam tenir la sort de triar el mateix batxillerat, l’humanístic. Aquests dos cursos ens han deixat moments inoblidables. Potser el que més destaca és l’atac de riure a classe de Grec. Posem-nos en situació: No recordo el dia, però si el lloc i la companyia (m’ha sortit un rodolí, ja ho dic jo que sóc de lletres). Una petita, per no dir petitíssima aula, poc alumnes. A primera fila nosaltres dos. Intentàvem traduir un text complicat (perquè enganyar-nos, nosaltres els trobàvem tots complicats, això de les declinacions són les matemàtiques de la llengua, i ja sabeu que les mates i nosaltres... no lligàvem gaire). Com sempre vam començar a improvisar el que seria la traducció, però un petit moment de crisi creativa ens va fer una visita. En aquell moment, no se’m va acudir res més que escriure a la seva taula les paraules màgiques SUPER TROUPER. No podia imaginar-me que en Raül faria el que va fer. De sobte, i per sorpresa meva, va començar a cantar la famosa cançó d’ABBA, i jo, que tinc el riure fàcil, vaig començar a riure el més silenciosament que podia, intentant contenir la gran riallada, però de cop, en Raül també va començar a riure. Vam intentar aguantar-nos, però no podíem, el pit ens feia mal. Sort que una de les noies que teníem a la taula del darrere, va veure el que ens passava i va fer la gran tonteria de l’any i va ser quan tota la classe va esclatar a riure i nosaltres al darrere deixant anar totes les riallades que havíem contingut fins al moment. Aquestes classe de Grec ens van proporcionar moltes anècdotes. Un altre dia, a la mateixa aula, després d’una intensa hora traduint textos, va sonar el timbre que indicava el final de la classe i l’inici de l’hora d’esbarjo. Aquell dia vaig maleir la idea de distribuir les taules en files de tres. Jo ocupava el lloc del mig. A la dreta tenia a en Raül, a l’esquerra una companya de classe. Tots havien sortit ja de classe, excepte en Raül, jo i la professora. La sortida de la meva esquerra estava completament bloquejada. No se qui va deixar-hi tres cadires apilonades i jo no estava per desfer aquell desordre. A la meva dreta tenia en Raül que s’havia proposat no deixar-me sortir. De cop em va sortir la vena teatrera i vaig començar a dir “cridant” i posant-me a la pell d’una persona al límit de la desesperació en un lloc tancat del qual no pot escapar:

- Deixeu-me sortir! Deixeu-me sortir!

En Raül de cop es va posar a riure i em va obrir pas. La professora, que per sort nostra coneixia la nostra faceta teatral se’ns va quedar mirant i va esclatar a riure fent un moviment amb el cap com dient “no tenen remei” però carinyosament. Ara entenc perquè ens va insistir tant en què nosaltres dos havíem de presentar la festa de comiat dels que acabaven batxillerat aquell any.
L’institut ens ha deixat moltes anècdotes que hem viscut junts.

També tenim un bon repertori d’anècdotes al carrer. Una de les més divertides eren aquelles passejades que de tant en tant fèiem al bicicarril i quan trobàvem el típic grup de dones grans xafarderes, d’aquelles que saps que just quan els hi passes pel costat et miren de dalt a baix i quan t’allunyes una mica d’elles comencen a parlar de tu, aprofitàvem aquell moment per crear-nos uns personatges i passar pel seu costat mantenint el personatge durant uns bons metres i donar-los temes de què parlar. El millor era quan els passàvem pel costat agafats de la mà i fent de parelleta feliç.

Quan vam anar a la universitat, tu vas anar cap a Barcelona, jo vaig quedar-me a Girona. No sé tu, però aquell any et vaig trobar molt a faltar al meu costat a classe. Amb qui compartiria aquelles hores de classes? Amb qui podria fer aquelles petites performances nostres? Amb qui compartiria totes les coses que em passaven? Anar als assajos de teatre sense tu tampoc era el mateix, ja no podia anar-hi una hora abans per fer aquells monòlegs i aquelles petites escenes tan nostres. Va ser dur, però sabia que ens trobaríem els caps de setmana, i això m’ajudava a fer passar la setmana. Recordo que havíem parlat d’això alguna vegada, i sempre acabàvem dient el mateix:

- No ens hem de tancar només a nosaltres, hem d’obrir-nos a l’altra gent.

Crec que ha estat un dels consells que ens ha estat més útil.

El segon any a la universitat va ser diferent. Coneixíem millor els companys de classe, havíem fet bons amics a les noves aules. Nosaltres continuàvem veient-nos els caps de setmana, i els aprofitàvem per fer el que fèiem sempre, passar-nos-ho tan bé com podíem.

El tercer any ja vam començar a veure’ns menys. Per diferents motius tu no podies venir cada cap de setmana, jo tampoc podia quedar cada cap de setmana. Però això no va provocar que la nostra amistat es tranqués o s’anés fent malbé progressivament, sinó que vam mantenir-la tal i com estava aquell últim dia abans d’anar cap a la universitat.

Ara tu ja estàs a Dinamarca (recorda, m’has de portar un souvenir eh!, Un danès ben maco ja em serveix jejeje) i només espero que ho disfrutis al màxim, que gaudeixis de cada moment que visquis allà i que t’ho passis d’allò més bé, i que sobretot siguis feliç, molt feliç!

Per cert, que sàpigues que quan tornis ens has d’explicar toooooooooooooooooooooooot el que hagis viscut allà eh! Si, et farem un interrogatori a l’estil Instinto básico. I si, volem el creuament de cames! Jajaja







Aquesta és la foto que tinc al portatil en la que quedem més decents... Em pregunto... en tenim alguna de decent?






sábado, 14 de agosto de 2010

Prenent les mides al projecte TdG

Avui toca una actualització escueta perquè no tinc gaire temps per escriure.

Aquests dies m’he dedicat a acabar el que serà el meu primer titilla de guant.
Com podeu veure només falta fer-li el vestit. Dilluns aniré a comprar les teles que em calen i em posaré a cosir.

Aquí teniu una fotografia del seu estat actual.


martes, 10 de agosto de 2010

Projecte TdG en marxa!!!

Avui m’he despertat creativa. La veritat és que aquesta matinada el meu cervell ha estat imaginant com fer el titella de guant que fa temps que tinc entre els meus projectes personals. Cal dir també que un comentari que vaig llegir ahir a la primera actualització del blog en la qual vaig fer referència a aquest projecte ha estat un dels detonadors perquè avui em posés a fer-lo.
De moment només tinc el que seria la base. He fet el motllo amb plastilina, s’ha de dir que és un motllo molt senzill, sense cap detall concret. No em vull complicar gaire la vida en la creació d’aquest primer titella, només he modelat el nas i he insinuat una mica els ulls, però res més, la resta apareixerà quan toqui pintar.
La veritat és que no he seguit el dibuix que vaig fer, potser més endavant l’agafo, però he preferit deixar que les meves mans facin a veure què surt.
Us deixo una foto del que tinc fet fins ara.


viernes, 6 de agosto de 2010

No tenim remei...

Fa uns dies, en una actualització d’aquest blog, vaig dir que “no se’ns pot treure de casa”, i és que quan vaig dir això no enganyava a ningú. Per què? Ara us ho explico.
Dimecres 4 d’agost del 2010, o sigui ahir... més ben dit, abans d’ahir (ja són les 01:27, per tan estem a dia 6) l’Albert, la meva germana i jo, més tard se’ns apuntaria la meva cosina, vam decidir anar a Girona a veure un espectacle de titelles de la nostra titellaire preferida. Allà, ens trobaríem amb la Rosa, la Dolors i l'Oriol. De camí cap a Girona les nostres converses van tocar temes molt diferents, anàvem d’un tema a l’altre sense adonar-nos-en, sense lligar-los de cap manera, simplement, de cop i volta, canviàvem de tema i ens quedàvem tan amples. Podíem estar parlant tranquil•lament de què havíem menjat per dinar i de cop parlar dels curiosos tòpic que reben les persones segons els seu país de residència.
A Girona vam passar a buscar a la meva cosina a casa seva, i després ens vam dirigir al nostre destí. Vam arribar a la direcció on es feia l’espectacle, però... a quina part de l’edifici es feia? Sort de la recepcionista que ens o va dir:

- Les titelles es fan al Pati de l’estrella
- Moltes gràcies – li vam respondre

Ens vam mirar, vam mirar al nostre voltant i ens vam tornar a mirar amb cara de paisatge.

- El Pati de l’estrella... on és això – ens vam preguntar
- Pugem per les escales segur que és a dalt – va dir un de nosaltres

Vam pujar i vam investigar tot el primer pis. Ni rastre de cap pati.

- Això del pati no serà rollo metàfora i no deu ser una sala que tenen per aquí?

M’hagués agradat veure les cares de perduts que vam posar. Sort d’un nen petit que passava per allà.

- Mama! Que és al segon pis!

Nosaltres, convençuts de què es referia al Pati de l’estrella els vam seguir de lluny. Bueno, de no gaire lluny perquè l’espai tampoc era tan gran. El nen tenia raó, era al segon pis. Allà hi havia el pati que buscàvem, i també la nostra estrella, i no em refereixo a la que dóna nom al pati, sinó a aquella estrella que brilla més que les altres. Vam sortir al pati, vam ocupar una cadira cadascun i vam esperar a què comencés l’espectacle. En poca estona l’espai va quedar completament ple. No es veia ni un espai buit. L’espectacle era a punt de començar.
No sé si eren els nervis, però el principi de l’espectacle semblava no voler arrancar, però ella, va arreglar-ho en un moment, de cop tot va començar a fluir. De sobte, la realitat que m’envoltava va desaparèixer, al món només hi érem nosaltres i els titelles de sobre l’escenari. L’aire era més dolç, i una lleugera brisa ens fregava el rostre. De tant en tant, feia una ullada cap a la meva germana, estava fascinada, en cap moment li va desaparèixer el somriure que es dibuixava a la seva cara, en cap moment va apartar els ulls de l’escenari, mai l’havia vist tant submergida en un espectacle. L’atmosfera que ens envoltava era d’allò més agradable i fascinant. Vam quedar enlluernats per la llum que desprenia la nostra estrella.
L’espectacle es va acabar, i la nostra bombolleta es va petar, tornàvem a estar envoltats de la realitat quotidiana. Abans de tornar a posar rumb cap a Olot, vam anar a prendre alguna cosa.
Al cotxe sonava el nostre estimat CD amb aires de “Cine de barrio”, tot i que té algunes cançons que els trenquen. Tres quarts d’hora donen molt de si, i més si acabes de veure un espectacle. I és que com deia abans, a nosaltres no se’ns pot treure de casa, perquè és sortir i començar a crear, a pensar en nous projectes i noves propostes. Vam pensar en millores pels projectes en els que estem treballant, però també vam tenir temps de crear-ne de nous, de fer-los créixer, d’una petita idea, acabar amb una gran performance a les nostres mans. I des d’aquí només diré una cosa, LabroActori 26, família Aletheia, prepareu-vos que hem tornat! I és que nosaltres no tenim remei!

miércoles, 4 de agosto de 2010

Projecte TdG... de Titella de Guant

Ja fa temps que tenia ganes de fer el meu primer titella de guant, però no trobava el moment per fer-lo. Fa un parell de dies vaig decidir anar a comprar el material: que si pintures, que si cola blanca, que si material per modelar, que si fil i agulla, que si... Ara el problema era que no tenia un lloc on guardar tot el que havia comprat, així que vaig decidir per triar alguna cosa pràctica, alguna cosa on guardar-ho tot i poder-m’ho endur fàcilment a tot arreu. Em vaig comprar una caixa d’eines! No, no és la típica metàl•lica de color blau, prou pes porto a dins com per afegir-li el pes de la caixa d’eines. És una caixa d’eines de plàstic dur. Quan ja ho vaig tenir tot ben posadet al seu lloc em vaig posar a pensar com seria el titella. Uff... me’n venien tants al cap que ho vaig deixar estar, esperaria una mica per decidir quin triaria.
Aquesta nit, abans d’anar a dormir, he agafat un llapis, una goma i el meu bloc de dibuix. El dibuix mai ha estat el meu fort, però quan m’hi poso intento que em quedi el millor possible. He començat a dibuixar... Tenia pensat fer el titella d’un nen, però a mesura que anava dibuixant vaig veure clar que faria el titella d’una nena. Una ratlla per aquí, una corba per allà... La veritat és que he quedat prou satisfeta amb l’esborrany que he fet. Volia penjar-lo aquí, però he decidit que ho penjaré quan tingui el titella acabat, així mantinc el misteri jejeje.
M’ha costat molt dormir. No deixava de pensar en detallets del titella i altres coses que podria fer. Ja fa temps que vull fer un mòbil amb el CD transparent que trobes al final de totes les caixes de CD’s. He pensat que podria pintar-ne una de cada color i escriure-hi coses. Però això ja és un altre tema, quan el tingui fet, ja en penjaré una foto.

lunes, 19 de julio de 2010

Borratxera cultural... entre copa i copa

Avui he obert la meva caixeta de records per guardar-n’hi un de nou. L’he obert a poc a poc, amb molt de compte, vigilant que cap dels records que hi havia dins s’escapés. M’he assentat a terra, davant meu hi havia la caixeta oberta, de fons sonava Grégory Lemarchal. M’he mirat els records que hi havia dins, els he tocat, els he acariciat, els he gaudit de nou. He quedat absorta contemplant-los, però després m’he adonat que encara tenia el que volia guardar a les mans... Me l’he mirat, i mentre el contemplava, he somrigut al veure tot el que amagava...
Dissabte 17 de juliol, un dia com qualsevol altre... o no. Em despertava amb la llum que entrava per la porta entre oberta de l’habitació. Qui l’havia obert? Recordo haver-la tancat a les 6 del matí perquè em molestava la llum... Ah! La Sweeney, la meva gosseta que havia entrat a dir-me bon dia.

- Bon dia Sweeney!!! Jajaja!!! No em llepis més, ja m’aixeco!

Amb els ulls encara a mig obrir vaig baixar a la cuina. Ja hi eren tots, els meus pares i la meva germana. No tenia gana per esmorzar, així que només vaig beure mig got de suc de taronja. Després, a petició de la meva germana, em vaig posar el banyador i cap a la piscina del jardí una estoneta, però l’estoneta es va allargar i em van tocar dos quarts de dues del migdia! Ostres! A dos quarts de quatre havia quedat que passaria a buscar a l’Albert! Vaig dutxar-me ràpid i vaig dinar en un obrir i tancar d’ulls. Vaig mirar el rellotge pensant que ja feia tard, però per sorpresa meva tot just eren dos quarts de tres... Havia de fer temps... Un quart de quatre... Em vaig vestir, vaig agafar els trastos, les claus del cotxe i cap a buscar l’Albert. De fons, la ràdio del cotxe... una veu familiar sonava a l’Hora Sexta.

- Hola! – em va dir l’Albert només entrar al cotxe.
- Hola! Porto el CD que hem estat preparant! Encara no l’he escoltat.

Amb curiositat vam posar el CD a la ràdio del cotxe i vam posar rumb cap a La Bisbal d’Empordà.

- Ara que m’hi fixo, aquest CD té algun punt “Cine de Barrio” – vaig comentar-li a l’Albert
- És que ens van les cançons una mica “retros” – Dit això vam esclatar a riure
- Som una mica bastant frikis eh! – vaig apuntar. Més rialles.

Rient, parlant i cantant vam arribar a La Bisbal. La Fira de Circ ens donava la benvinguda.

- Ara només hem de mirar on podem aparcar el cotxe. On fan tots els espectacles? Mirem el plànol que vam imprimir i aparquem el cotxe a prop que després estarem cansats i...

Voltes i més voltes per La Bisbal... Finalment vam aparcar el primer lloc on havíem dit que aparcaríem.

Primera parada amb el Trio Zindare que presentava l’espectacle Aire, Aire. El vam triar per allò que ens deia sempre l’Helena “Això s’ha de respirar” i quan vam veure el títol no ens vam poder resistir. 40 minuts d’espectacle... els primers 30 van costar una mica de passar, però els 10 minuts finals van valer la pena. Quan la gent va anar marxant ens vam trobar amb més “teatrerus”. La Rosa i la Cinta. Per sorpresa nostra, de sobte, va aparèixer la Dolors. Tots plegat vam dirigir-nos a la Plaça Germans Sitjar per veure un espectacle de malabars. Faltava poc per a les 7 i l’Albert i jo vam decidir anar cap al bar El Teatret per veure el primer espectacle del Firabar, la verdadera raó per la qual havíem decidit anar a La Bisbal, l’espectacle de La Manofactoria, Cocorico Exprés, amb uns personatges molt curiosos sorgits de l’Helena. 10 minuts d’espectacle, però quins 10 minuts!!! 10 minuts que se’m van fer molt curts però intensos! Vaig disfrutar molt!!! Cocorico Exprés... COCORICO... Ostres! Com s’enganxa aquesta paraula!

- Ara ens toca anar a veure la núvia!
- Li haurem de dir a l’Helena que es miri bé el vestit i el personatge de núvia i que se’l faci seu que si tot va bé i pot venir per halloween... – sempre fent petites picades d’ullet a coses que estem preparant... no podem treure’ns aquest vici.

Següent parada El Bouquet, allà havíem de veure l’espectacle Dolce Vita, una núvia que buscava el nuvi que la duria a l’altar. Després cap a La Cova on la Companyia Struc presentava l’espectacle Struc, un clown que es passejava amb una curiosa bicicleta i una maleta que amagava el material per sorprendre’ns amb diferents trucs de màgia.

- Ja hem vist els tres que ens interessaven. Ara ens toca tornar a veure l’Helena
- A quin bar va?
- Ve aquí. Després podríem anar-la seguint i així veiem tota l’evolució de l’espectacle avui.

Cocorico Exprés... cada vegada que el mirava m’agradava més, quedava absorta, entrava dins la història que ens explicava, quedava atrapada dins l’espectacle.
Quatre vegades, el vam veure quatre vegades i encara l’haguéssim vist una cinquena i una sisena i una setena...

- Vaig a descarregar el material, després anem a fer un beure?
- Quedem al Teatret?

Mentre l’Albert i jo esperàvem a la resta, vam tornar a veure l’espectacle de la Companyia Struc. Per sorpresa meva, la Rosa, la Dolors i la Cinta van arribar acompanyades amb els meus pares, la meva germana i la Sweeney. Poc després va arribar l’Helena.

- Helena, aquests són els meus pares, la meva germana i la meva gosseta – Vaig presentar-li la meva família. La meva germana en especial feia temps que la volia conèixer.

Visualització d’un petit vídeo de Cocorico Exprés gravat amb la càmera de fotos, un “reportatge” fotogràfic del mateix espectacle, cinc cèntims d’una proposta que estem preparant per Halloween van ser els protagonistes dels minuts que vam passar assentats a la taula del Teatret.
Es feia tard, l’Helena havia de marxar i nosaltres havíem d’anar a sopar si volíem veure la resta d’espectacles.
Un entrepà ràpid i una aigua per fer-lo baixar i corrents cap a la Plaça de Castell si volíem aconseguir entrades per veure Paper world a càrrec de Mimirichi, una història on el paper és el màxim protagonista. Déu ni do tot el que es pot arribar a fer amb un tros de paper... A un quart d’una ja érem a la Plaça Germans Sitjar per veure al Sr. Stets amb el seu espectacle Concuerdo, un espectacle que nova deixar a ningú indiferent, cordes, titelles i malabars, una molt bona combinació.
A les dues, l’Albert i jo ja érem de nou al cotxe direcció Olot i Les Preses.

- Va ara hem de buscar les cançons frikis del CD i fer un musical aquí dins! – I si, vam acabar fent un musical dins el cotxe, un musical a l’estil “Cine de barrio”

Entre cançó i cançó vam acabar de perfilar alguna coseta per Halloween, textos i vestits...

Cap a les tres de la matinada em posava al llit, cansada, però feliç d’haver viscut un dia com aquell, un dia que guardaré per sempre dins aquesta caixeta, un dia que va començar essent un dia normal com qualsevol altre, però que va acabar essent un dia molt especial!

sábado, 3 de julio de 2010

Més que un viatge, més que una etapa de la vida, més que teatre, més que...

Dotze anys… Fa dotze anys que per la ment creativa de l’Helena va començar a passejar-se la idea de fer algun espectacle a partir de les obres de Magritte. Dotze anys... Va ser gràcies a aquest moment que en un futur, naixeria jo, en Cornèlius. Però aquesta no és la meva història, aquesta és la història d’onze persones, que per diferents circumstàncies de la vida, van trobar-se a La Carbonera, en aquesta sala on ara ens trobem, per compartir uns mesos de les seves vides, per compartir un viatge que de ben segur mai oblidarien. Onze persones...molt diferents però a l’hora tan iguals... L’Helena, la llum que els guiava a tots. L’Elisabet, persona sabia de poques paraules. La Rosa, una dona amb molta empenta. La Dolors, la innocència personificada. La Rosa Maria, amb la por i l’alegria típica de la novetat. L’Ester, persona de gran seny. La Clàudia, la senzillesa en persona. L’Albert, noi de grans silencis i grans paraules. En Roger, sempre posant el toc d’humor a tot arreu. La Judit, sempre mirant què més pot fer. En Vicenç, sempre buscant la perfecció de les seves idees.
Octubre de 2009... Començava el viatge... Catorze desconeguts es trobaven al port. Esperaven pujar a un vaixell que no sabien on els portaria... Mentre esperaven, intercanvis de mirades i de paraules... Era hora de pujar al vaixell... Dubtes, curiositat, il•lusió envaïen als nostres protagonistes... A poc a poc, van anar embarcant. No tots s’hi van atrevir... Cinc persones van decidir quedar-se al port... L’Enric, l’Angie, la Mònica, en Jan i la Roberta... Mentre el vaixell s’allunyava, ells es despedien des de terra. Cada vegada les seves siluetes es veien més petites... De sobte, van desaparèixer.
Per la coberta del vaixell, s’hi passejaven nou persones, totes amb les seves maletes de mà antigues, d’aquelles que guarden mil històries... mil records... A poc a poc i amb timidesa, van començar a dir els seus noms... Helena... Elisabet... Rosa... Dolors... Ester... Clàudia... Albert... Roger... Judit... El vent s’emportava les seves veus... Els seus noms sobrevolaven el mar.
De mica en mica, la confiança entre ells creixia. S’explicaven històries i vivències. S’ensenyaven el que sabien fer. Aprenien de l’experiència dels altres.
Octubre... Novembre... Desembre... El temps anava passant sense que ells se n’adonessin. Havien après molt els uns dels altres... S’havien pogut endinsar a la màgia dels objectes i els titelles... una màgia que els havia ensenyat l’Helena... una màgia amb molta llum.
A finals de desembre, pocs dies abans de Nadal, el vaixell va fer la seva primera parada. No s’estarien gaire temps en aquell lloc, encara els quedava molt viatge per endavant. Pocs coneixien aquell indret, però de seguida s’hi van trobar com a casa. Estiliterarilliure, així es deia el port. Per sorpresa seva, allà hi havia molta gent esperant veure algun espectacle. Què podien fer els nostres protagonistes? De seguida van veure que el que havien de fer era mostrar-los tot el que l’Helena els havia ensenyat durant aquells últims mesos. Una pinya... Una capseta metàl•lica... Uns guants... Un vano... Un petit titella... Unes tasses... Uns bastons... Unes teles... Ho havien fet. Havien creat. Ho havien mostrat.
A principis de gener, van decidir continuar el seu viatge. Havia arribat l’hora de tornar a embarcar, però aquesta vegada al vaixell hi havia un passatger més, un passatger que, encuriosit pel que havia vist, havia decidit acompanyar-los. Rosa Maria. Aquest era el seu nom. Deu passatgers... Deu maletes... Mil històries... Mil aventures...
Gener... fred... neu... Magritte. Havia arribat el moment de centrar-se en Magritte... En La traïció de les imatges... En L’imperi de les llums... En la Golconda... En Els valors personals...
Cadires... Maletes... Passava el temps. Febrer. Crear, crear i crear. Entre tots anaven posant les peces a un trencaclosques que semblava no acabar. Març. Començaven a veure la imatge. Això els animava a continuar creant, però... se’ls havien acabat les peces. O potser les havien perdut. Les buscaven, però no les trobaven. De tant en tant es sorprenien quan en trobaven una, però es frustraven quan veien que no encaixava. Necessitaven tornar a terra. Baixar del vaixell i caminar per diferents indrets. Deixar de donar voltes allà mateix. Respirar un aire sense olor a mar. Aletheia... Aquest és el port on van desembarcar. Aletheia... Aquest nom els acompanyaria sempre.
Respirar... Això és el que havien de fer, deixar respirar el que estaven fent. Necessitaven uns dies per relaxar-se, oblidar-se del que estaven creant, així segur que podrien acabar el trencaclosques. Dos dies, només van necessitar dos dies. Tornaven a ser a bord del vaixell encaixant cadascuna de les peces d’aquell magnífic trencaclosques.
Acabaven d’entrar a l’abril, ja feia dies que havia arribat la primavera, però encara feia fred. Peça rere peça, escena rere escena, havien anat muntant una obra que de ben segur no deixaria indiferent a ningú.
Una nit, mentre passejaven per la coberta, van veure la llum d’un far. En tots els mesos que feia que viatjaven a través del mar, encara no n’havien vist mai cap com aquell. Era un far petit, senzill, humil, però desprenia una gran llum, una llum brillant i neta. Encuriosits, van decidir fer-hi una parada. Allà hi vivia el faroner que es dedicava a vigilar la llum del far. Després de parlar una estona i d’haver-li explicat l’obra que estaven creant, el faroner va decidir acompanyar-los en aquell viatge. Un cop al vaixell, es va adonar que no s’havia presentat. Vicenç... El vent es va endur les seves paraules. Onze passatgers... onze maletes... mil històries... mil converses...
El calendari anava tatxant els dies. Les agulles dels rellotges avançaven corrent intentant atrapar-se. Vint-i-vuit d’abril, de nou van parar en un port. Els era familiar. Tenien la sensació d’haver-hi estat abans. Estiliterarilliure. Les seves veus van sonar a la vegada. Tota aquella gent estava esperant per veure’ls actuar. Cadires... Diaris... Maletes... Pomes... Només una petita mostra del que estaven preparant.
De nou es tornaven a trobar a la coberta del vaixell. Sabien... Creien que només els quedava una parada, la última parada, el port de destí.
Només faltava un mes per el gran dia. Un mes i posarien altra vegada els peus a terra ferma. Un mes per trobar el seu lloc en un escenari i convertir-se en el quadre que tothom observaria.
Assajar, assajar i assajar. Podríem fer... I si en comptes de... Què us semblaria... Crear, polir i millorar escenes. Havia arribat Maig i les hores d’assaig s’intensificaven. Més temps... necessitem més temps... Confieu, sé que ho podem fer!
Dues setmanes i haurien de sortir a escena davant d’un públic desconegut entre el qual s’hi amagarien cares familiars. Cada dia es va convertir en un assaig. Van deixar d’escoltar la melodia de les ones per substituir-la per diferents notes que s’entrellaçaven formant belles cançons. El sol i la lluna ja no eren els únics que els il•luminaven, innumerables estrelles artificials els acompanyaven.
Una setmana... Seria una despedida?... Cinc dies... Tres dies... Havia arribat l’hora d’acomiadar-se?... Un dia... només faltava un dia... La lluna brillava il•luminant la coberta. En una barana hi havia un colom missatger. Notícies de terra? Osca... Si, Osca.
Havia arribat el dia, el calendari anunciava el vint de maig, la prova de foc. Nervis... Molts nervis... Emoció... Tensió... Un escenari... Molts focus... Cadires, moltes cadires... innumerables desconeguts... Minor Swing... La traïció de les imatges... Clàudia... espases... Roger... Judit... penjador... Elisabet... cabres... Albert... Dolors... taula... barret... abric... ocells... Ester... món... àngel... regadora... Déu... gàbia... llibres... Rosa... diaris... Rosa Maria... tren... cadires... maletes...objectes... poma... illa... i jo, en Cornèlius... fosc... Alegria... Clàudia... Judit... Roger... Ester... Elisabet... Rosa Maria... Albert... Dolors... Rosa... Helena... Vicenç. Tres dies... Tres actuacions... Mil històries... Mil reaccions...
Ho havien aconseguit. Havien ensenyat al món el que havien creat, però no acabava aquí. Aquell colom missatger els havia convidat a allargar el viatge, a portar el que havien creat a un altre port, a una altra terra, a Osca.
Il•lusió, eufòria i felicitat impregnaven l’aire que es respirava al vaixell. De nou, solcaven les ones junts.
A l’horitzó ja podien veure terra. Osca... Hora de desembarcar. No s’ho podien creure... estaven portant la seva creació més enllà del que s’haurien imaginat. Estaven a mitjans de juny, el bon temps els donava la benvinguda a Osca. Uns nassos de pallasso... Unes cartes amb dibuixos i colors... Moltes anècdotes divertides que recordarien amb un somriure... Un nou escenari... Minuts abans de la funció, tot era repassar escenes i textos... Textos... dir-los en una llengua que no utilitzaven normalment els espantava. Se’ns notarà l’accent... I si no em surt la paraula... Dubtes... Por... Nervis... Emoció... Il•lusió... Les llums de la sala s’havien apagat. Ceci n’est pas... Amada hija tierra... ¿Podría hablar con Dios?... Reír... Circula... Disculpe... Poma... Cadira... Maleta... Ese osito... Todos sabemos... Una consciencia... Las personas somos espejos... Aplaudiments... Ja estava. Ni rastre dels nervis ni de la por inicials, només alegria. Ho havien aconseguit.
Es feia tard, tocava embarcar, tocava tornar a casa... Durant el viatge de tornada va regnar el silenci. Tornar a casa... El viatge s’acabava. Jo, amagat dins una maleta, vaig començar a pesar en tot el que havien viscut durant aquell temps. Tot recordant, vaig adonar-me de què en tot aquell temps que havien estat navegant, mai s’havia vist a cap membre de la tripulació del vaixell. Qui feia girar el timó? Qui vigilava les calderes? La resposta la tenia al davant... Vaig mirar-los, estaven tots junts recordant el viatge... Ho vaig veure de seguida... Ni timó ni calderes eren necessaris en aquell vaixell... els batecs dels seus cors l’havien anat guiant a través de les ones... Ells eren la tripulació d’aquell vaixell, ells eren la tripulació del Tot mirant Magritte.
Casa... Havien arribat a casa... Hora de despedir-se... Les despedides sempre són difícils... Mirades... Somriures... Abraçades... Records. Aquells mesos de convivència i creació els havien ensenyat moltes coses, els havien convertit en una petita gran família.




GRÀCIES A TOTS PER FER-HO POSSIBLE!!!



http://www.youtube.com/watch?v=kQPsdSPAvfU


martes, 22 de junio de 2010

Osca, Uesca, Huesca

3 dies… a 306 km d’aquí… 11 persones... una obra... molta il•lusió... moltes rialles... gran felicitat... aquestes paraules podrien descriure el que he viscut aquest cap de setmana, però no li farien justícia perquè ha estat això i molt més. No existeixen les paraules per descriure el que he viscut aquest cap de setmana amb tots vosaltres.

El divendres al matí tot eren nervis, il•lusió i ganes de compartir un cap de setmana fantàstic amb la família Aletheia. Al migdia tot va augmentar. Les agulles dels rellotges es van aturar, el planeta va deixar de girar. El temps no avançava. La il•lusió creixia per moments. Cada vegada tenia més ganes de què arribés el moment que feia dies que esperava. Què havia de fer per entretenir-me i fer passar el temps més ràpid? Sort que a la tarda tenia classe de baix i aquella hora va passar sense gairebé ni adonar-me’n. Ja eren les 5 de la tarda, tocava despedir-me dels de casa, carregar les coses el cotxe i anar a buscar en Roger i l’Albert per anar a comprar el sopar. Plovia... Normalment m’hauria molestat que plogués però estava tan emocionada per l’escapadeta del cap de setmana que no en vaig fer cas.
Esperant a La Carbonera el campanar de Sant Esteve em va dir que eren un quart de 7 del vespre. Gairebé tots érem allà. L’Ester, la Rosa, la Clàudia, la Dolors, l’Eli, la Rosa Mari, l’Albert, en Roger, en Vicenç i jo. Ens faltava la directora i el bus. De sobte vam sentir un cotxe i va aparèixer l’Helena. Ara si, ja hi érem tots. El bus ens esperava a l’entrada del teatre, ens tocava carregar l’escenografia i les maletes al remolc. Continuava plovent i continuava sense importar-me. Tot estava carregat, era hora de fer la foto de grup abans de marxar. Tots ben col•locadets a les escales del teatre, rient i... FLASH! Foto feta. Tots cap al bus! No m’ho creia... havia arribat el dia... estava... no... estàvem dins el bus direcció Osca... i si, continuava plovent, però això no tenia importància. Ens esperaven unes quantes hores de viatge, però teníem alguna cosa preparada per fer-les més lleugeres. Un petit gran text a les mans i una divertida paròdia dins un CD.
Primera parada a mig camí per sopar amb espectacle, veure la posta de sol amb bona companyia és un gran regal. Feia estona que havíem deixat la pluja enrere. Converses i moltes rialles i de nou cap al bus. Aquells nervis del matí havien desaparegut, però la il•lusió havia crescut. La felicitat anava in crescendo.
Mitjanit i arribàvem a Osca. Si, Osca. Les mirades de la gent del carrer es clavaven en nosaltres. La veritat és que no és estrany que ho fessin, onze persones sortint d’un mini bus emetent grans riallades enmig de la tranquil•litat del carrer produeixen aquest efecte. Carregats amb les maletes vam pujar a les habitacions però de seguida ens vam tornar a trobar tots per fer el primer toc a terres aragoneses, però estàvem cansats de les hores de viatge i el cos ens demanava que anéssim a descansar.
Dissabte. Feia sol. Despertar-se amb el so estrident del despertador, despertar-se d’un sobresalt seguit d’unes grans riallades compartides amb l’Ester, companya d’habitació i viatge, va ser divertit, molt divertit. Vam batre el record a l’hora d’arreglar-nos per marxar. Dutxar-se i vestir-se en 10 minuts, amb presses per no fer tard. Planning del dia: curs de clown a El Matadero, dinar a Los fogones, descansar una miqueta abans d’anar a assajar a les 6 de la tarda, Tot mirant Magritte a dos quarts de nou del vespre i sopar al restaurant Arazo, després tocaria improvisar.
Encuriosits pel que ens esperava ens dirigíem a l’aula dinàmica del Centro Cultural El Matadero. Un curs de clown... no n’havia fet mai cap, no sabia què em podria trobar allà dins. Curiositat i “por” era el que sentia en aquells moments previs. Ja érem a dins, si els de LaborActori 26 semblàvem una secta al principi, tots junts i sense separar-nos, però a mesura que passaven els minuts vam obrir-nos a l’altra gent. Improvisar... tot es basava en improvisar... La veritat és que vam riure molt, vam riure moltíssim. La visita d’una fotògrafa coneguda per a nosaltres, la visita d’un membre de la família Aletheia crec que ens va animar a llençar-nos més a la piscina mentre fèiem els exercicis. El rellotge marcava les dues, era hora de plegar i anar a dinar. El menjar boníssim. Tips i contents ens vam dirigir cap a l’hostal per descansar una miqueta abans d’anar a assajar. Estirats als llits de l’habitació es va fer el silenci, només alguna trucada el trencava. A tres quarts de 6 posàvem rumb cap a El Matadero. Acabar de col•locar bé els focus i fer un assaig ràpid abans d’actuar... quins nervis... Dins meu es produïa tota una revolta. Estava tan nerviosa... sabia que no hi havia motiu per preocupar-me, sabia que tot aniria bé, però els nervis se’m menjaven. Música de fons... l’apunt de l’Helena... fosc... Minor swing... La traïció de les imatges... i tot havia començat. Després de posar el primer peu a escena els nervis van desaparèixer. Ara tocava gaudir del moment. Vaig disfrutar molt. Sense ni adonar-me’n havíem arribat al final de l’obra. Ja ho diuen que quan t’ho passes bé el temps passa volant. Tocava recollir-ho tot. Vam ser ràpids, 10 minuts i tot carregat al remolc de nou. Contents pel resultat de l’obra vam anar a sopar, i quin sopar... teníem arròs per dies! D’aquí un temps, quan recordem aquest viatge, segur que recordarem l’anècdota de l’arròs. Carregats amb els tuppers plens d’arròs, vam enfilar cap a l’hostal, alguns van decidir sortir, d’altres quedar-se a descansar. Abans d’anar a dormir vam fer una visita a la 308., unes partidetes al Dixit amb la millor companyia van provocar més d’una rialla. El gat, la “deshojada”, la “boda gitana”, el llançar-se segons les teves possibilitats van ser algunes de les paraules que ens van entretenir durant aquella estoneta. Les 3 de la matinada... el cansament ens envaïa... era hora d’anar a dormir... Per sorpresa meva, la 208 estava tancada i l’Ester ja deuria dormir... sort que havia deixat el meu mòbil amb veu dins l’habitació. Vaig poder trucar-me i, sabent-me molt greu, despertar l’Ester per poder entrar a l’habitació i dirigir-me al món oníric dels somnis on tot és possible.
Un altre espant seguit de rialles a l’hora de despertar-nos el diumenge. Crec que per moltes vegades que m’hagués de despertar amb l’alarma del mòbil, sempre m’acabaria espantant. Aixecar-me va ser més difícil que el dissabte. Havia d’arreglar-me i preparar la maleta abans d’anar a esmorzar. Una mena de “tristesa” se’m posava dins a l’hora de recollir les coses. El final s’anava acostant. Ens vam trobar tots al menjador, no era la única que estava cansada, tots estàvem fets pols, Les cares ens delataven. Havíem gastat totes les nostres energies el dia anterior i la nit no va tenir temps de carregar-nos-les. Després d’esmorzar alguna coseta, les maletes ens conduïen fins al bus on les deixaríem per continuar amb la segona part del curs de clown. Un nas vermell, algun objecte i més improvisacions era el que ens esperava durant aquelles 3 hores. Es notava el nostre cansament, però tot i així vam riure molt. Ja eren les dues del migdia i era hora de plegar. A fora el sol ens saludava. Vam dirigir-nos cap el restaurant on vam dinar. Un dinar lleuger... el necessitàvem. S’acostava l’hora de marxar, però abans vam fer una foto de grup davant la catedral... Ara si... havia arribat el moment. Ens despedíem d’Osca i pujàvem al bus que ens portaria de nou a Olot. Cansats ens vam adormir. Un parell d’horetes i vam fer la primera i única parada per estirar les cames abans d’arribar a Olot. Sota la llum del sol vam fer la última foto de grup d’aquest viatge. De nou cap al bus... una horeta i hauríem arribat.
Érem a Olot, davant del teatre on dos dies abans havíem carregat totes les coses per posar rumb cap a Osca i on ara ho descarregaríem per tornar-ho a guardar. Cadascú amb la seva maleta i els seus objectes. Adéu taula, adéu penjador, adéu maletes... Només ens faltava fer una última cosa... anar a fer un beure al bar de davant del teatre.

Moltes gràcies a tots, Rosa, Vicenç, Ester, Roger, Helena, Rosa Mari, Dolors, Clàudia, Albert i Eli per fer d'aquest cap de setmana un cap de setmana inoblidable. Gràcies!

lunes, 21 de junio de 2010

Recordar...

Records... què són els records?

Records materials, records intangibles...
Experiències, moments...
Converses, discussions...
Objectes, persones...
Rialles, llàgrimes...
Dies, llocs...
Sentiments, sensacions...

Recordar... quin gran plaer.