martes, 22 de junio de 2010

Osca, Uesca, Huesca

3 dies… a 306 km d’aquí… 11 persones... una obra... molta il•lusió... moltes rialles... gran felicitat... aquestes paraules podrien descriure el que he viscut aquest cap de setmana, però no li farien justícia perquè ha estat això i molt més. No existeixen les paraules per descriure el que he viscut aquest cap de setmana amb tots vosaltres.

El divendres al matí tot eren nervis, il•lusió i ganes de compartir un cap de setmana fantàstic amb la família Aletheia. Al migdia tot va augmentar. Les agulles dels rellotges es van aturar, el planeta va deixar de girar. El temps no avançava. La il•lusió creixia per moments. Cada vegada tenia més ganes de què arribés el moment que feia dies que esperava. Què havia de fer per entretenir-me i fer passar el temps més ràpid? Sort que a la tarda tenia classe de baix i aquella hora va passar sense gairebé ni adonar-me’n. Ja eren les 5 de la tarda, tocava despedir-me dels de casa, carregar les coses el cotxe i anar a buscar en Roger i l’Albert per anar a comprar el sopar. Plovia... Normalment m’hauria molestat que plogués però estava tan emocionada per l’escapadeta del cap de setmana que no en vaig fer cas.
Esperant a La Carbonera el campanar de Sant Esteve em va dir que eren un quart de 7 del vespre. Gairebé tots érem allà. L’Ester, la Rosa, la Clàudia, la Dolors, l’Eli, la Rosa Mari, l’Albert, en Roger, en Vicenç i jo. Ens faltava la directora i el bus. De sobte vam sentir un cotxe i va aparèixer l’Helena. Ara si, ja hi érem tots. El bus ens esperava a l’entrada del teatre, ens tocava carregar l’escenografia i les maletes al remolc. Continuava plovent i continuava sense importar-me. Tot estava carregat, era hora de fer la foto de grup abans de marxar. Tots ben col•locadets a les escales del teatre, rient i... FLASH! Foto feta. Tots cap al bus! No m’ho creia... havia arribat el dia... estava... no... estàvem dins el bus direcció Osca... i si, continuava plovent, però això no tenia importància. Ens esperaven unes quantes hores de viatge, però teníem alguna cosa preparada per fer-les més lleugeres. Un petit gran text a les mans i una divertida paròdia dins un CD.
Primera parada a mig camí per sopar amb espectacle, veure la posta de sol amb bona companyia és un gran regal. Feia estona que havíem deixat la pluja enrere. Converses i moltes rialles i de nou cap al bus. Aquells nervis del matí havien desaparegut, però la il•lusió havia crescut. La felicitat anava in crescendo.
Mitjanit i arribàvem a Osca. Si, Osca. Les mirades de la gent del carrer es clavaven en nosaltres. La veritat és que no és estrany que ho fessin, onze persones sortint d’un mini bus emetent grans riallades enmig de la tranquil•litat del carrer produeixen aquest efecte. Carregats amb les maletes vam pujar a les habitacions però de seguida ens vam tornar a trobar tots per fer el primer toc a terres aragoneses, però estàvem cansats de les hores de viatge i el cos ens demanava que anéssim a descansar.
Dissabte. Feia sol. Despertar-se amb el so estrident del despertador, despertar-se d’un sobresalt seguit d’unes grans riallades compartides amb l’Ester, companya d’habitació i viatge, va ser divertit, molt divertit. Vam batre el record a l’hora d’arreglar-nos per marxar. Dutxar-se i vestir-se en 10 minuts, amb presses per no fer tard. Planning del dia: curs de clown a El Matadero, dinar a Los fogones, descansar una miqueta abans d’anar a assajar a les 6 de la tarda, Tot mirant Magritte a dos quarts de nou del vespre i sopar al restaurant Arazo, després tocaria improvisar.
Encuriosits pel que ens esperava ens dirigíem a l’aula dinàmica del Centro Cultural El Matadero. Un curs de clown... no n’havia fet mai cap, no sabia què em podria trobar allà dins. Curiositat i “por” era el que sentia en aquells moments previs. Ja érem a dins, si els de LaborActori 26 semblàvem una secta al principi, tots junts i sense separar-nos, però a mesura que passaven els minuts vam obrir-nos a l’altra gent. Improvisar... tot es basava en improvisar... La veritat és que vam riure molt, vam riure moltíssim. La visita d’una fotògrafa coneguda per a nosaltres, la visita d’un membre de la família Aletheia crec que ens va animar a llençar-nos més a la piscina mentre fèiem els exercicis. El rellotge marcava les dues, era hora de plegar i anar a dinar. El menjar boníssim. Tips i contents ens vam dirigir cap a l’hostal per descansar una miqueta abans d’anar a assajar. Estirats als llits de l’habitació es va fer el silenci, només alguna trucada el trencava. A tres quarts de 6 posàvem rumb cap a El Matadero. Acabar de col•locar bé els focus i fer un assaig ràpid abans d’actuar... quins nervis... Dins meu es produïa tota una revolta. Estava tan nerviosa... sabia que no hi havia motiu per preocupar-me, sabia que tot aniria bé, però els nervis se’m menjaven. Música de fons... l’apunt de l’Helena... fosc... Minor swing... La traïció de les imatges... i tot havia començat. Després de posar el primer peu a escena els nervis van desaparèixer. Ara tocava gaudir del moment. Vaig disfrutar molt. Sense ni adonar-me’n havíem arribat al final de l’obra. Ja ho diuen que quan t’ho passes bé el temps passa volant. Tocava recollir-ho tot. Vam ser ràpids, 10 minuts i tot carregat al remolc de nou. Contents pel resultat de l’obra vam anar a sopar, i quin sopar... teníem arròs per dies! D’aquí un temps, quan recordem aquest viatge, segur que recordarem l’anècdota de l’arròs. Carregats amb els tuppers plens d’arròs, vam enfilar cap a l’hostal, alguns van decidir sortir, d’altres quedar-se a descansar. Abans d’anar a dormir vam fer una visita a la 308., unes partidetes al Dixit amb la millor companyia van provocar més d’una rialla. El gat, la “deshojada”, la “boda gitana”, el llançar-se segons les teves possibilitats van ser algunes de les paraules que ens van entretenir durant aquella estoneta. Les 3 de la matinada... el cansament ens envaïa... era hora d’anar a dormir... Per sorpresa meva, la 208 estava tancada i l’Ester ja deuria dormir... sort que havia deixat el meu mòbil amb veu dins l’habitació. Vaig poder trucar-me i, sabent-me molt greu, despertar l’Ester per poder entrar a l’habitació i dirigir-me al món oníric dels somnis on tot és possible.
Un altre espant seguit de rialles a l’hora de despertar-nos el diumenge. Crec que per moltes vegades que m’hagués de despertar amb l’alarma del mòbil, sempre m’acabaria espantant. Aixecar-me va ser més difícil que el dissabte. Havia d’arreglar-me i preparar la maleta abans d’anar a esmorzar. Una mena de “tristesa” se’m posava dins a l’hora de recollir les coses. El final s’anava acostant. Ens vam trobar tots al menjador, no era la única que estava cansada, tots estàvem fets pols, Les cares ens delataven. Havíem gastat totes les nostres energies el dia anterior i la nit no va tenir temps de carregar-nos-les. Després d’esmorzar alguna coseta, les maletes ens conduïen fins al bus on les deixaríem per continuar amb la segona part del curs de clown. Un nas vermell, algun objecte i més improvisacions era el que ens esperava durant aquelles 3 hores. Es notava el nostre cansament, però tot i així vam riure molt. Ja eren les dues del migdia i era hora de plegar. A fora el sol ens saludava. Vam dirigir-nos cap el restaurant on vam dinar. Un dinar lleuger... el necessitàvem. S’acostava l’hora de marxar, però abans vam fer una foto de grup davant la catedral... Ara si... havia arribat el moment. Ens despedíem d’Osca i pujàvem al bus que ens portaria de nou a Olot. Cansats ens vam adormir. Un parell d’horetes i vam fer la primera i única parada per estirar les cames abans d’arribar a Olot. Sota la llum del sol vam fer la última foto de grup d’aquest viatge. De nou cap al bus... una horeta i hauríem arribat.
Érem a Olot, davant del teatre on dos dies abans havíem carregat totes les coses per posar rumb cap a Osca i on ara ho descarregaríem per tornar-ho a guardar. Cadascú amb la seva maleta i els seus objectes. Adéu taula, adéu penjador, adéu maletes... Només ens faltava fer una última cosa... anar a fer un beure al bar de davant del teatre.

Moltes gràcies a tots, Rosa, Vicenç, Ester, Roger, Helena, Rosa Mari, Dolors, Clàudia, Albert i Eli per fer d'aquest cap de setmana un cap de setmana inoblidable. Gràcies!

lunes, 21 de junio de 2010

Recordar...

Records... què són els records?

Records materials, records intangibles...
Experiències, moments...
Converses, discussions...
Objectes, persones...
Rialles, llàgrimes...
Dies, llocs...
Sentiments, sensacions...

Recordar... quin gran plaer.