lunes, 19 de julio de 2010

Borratxera cultural... entre copa i copa

Avui he obert la meva caixeta de records per guardar-n’hi un de nou. L’he obert a poc a poc, amb molt de compte, vigilant que cap dels records que hi havia dins s’escapés. M’he assentat a terra, davant meu hi havia la caixeta oberta, de fons sonava Grégory Lemarchal. M’he mirat els records que hi havia dins, els he tocat, els he acariciat, els he gaudit de nou. He quedat absorta contemplant-los, però després m’he adonat que encara tenia el que volia guardar a les mans... Me l’he mirat, i mentre el contemplava, he somrigut al veure tot el que amagava...
Dissabte 17 de juliol, un dia com qualsevol altre... o no. Em despertava amb la llum que entrava per la porta entre oberta de l’habitació. Qui l’havia obert? Recordo haver-la tancat a les 6 del matí perquè em molestava la llum... Ah! La Sweeney, la meva gosseta que havia entrat a dir-me bon dia.

- Bon dia Sweeney!!! Jajaja!!! No em llepis més, ja m’aixeco!

Amb els ulls encara a mig obrir vaig baixar a la cuina. Ja hi eren tots, els meus pares i la meva germana. No tenia gana per esmorzar, així que només vaig beure mig got de suc de taronja. Després, a petició de la meva germana, em vaig posar el banyador i cap a la piscina del jardí una estoneta, però l’estoneta es va allargar i em van tocar dos quarts de dues del migdia! Ostres! A dos quarts de quatre havia quedat que passaria a buscar a l’Albert! Vaig dutxar-me ràpid i vaig dinar en un obrir i tancar d’ulls. Vaig mirar el rellotge pensant que ja feia tard, però per sorpresa meva tot just eren dos quarts de tres... Havia de fer temps... Un quart de quatre... Em vaig vestir, vaig agafar els trastos, les claus del cotxe i cap a buscar l’Albert. De fons, la ràdio del cotxe... una veu familiar sonava a l’Hora Sexta.

- Hola! – em va dir l’Albert només entrar al cotxe.
- Hola! Porto el CD que hem estat preparant! Encara no l’he escoltat.

Amb curiositat vam posar el CD a la ràdio del cotxe i vam posar rumb cap a La Bisbal d’Empordà.

- Ara que m’hi fixo, aquest CD té algun punt “Cine de Barrio” – vaig comentar-li a l’Albert
- És que ens van les cançons una mica “retros” – Dit això vam esclatar a riure
- Som una mica bastant frikis eh! – vaig apuntar. Més rialles.

Rient, parlant i cantant vam arribar a La Bisbal. La Fira de Circ ens donava la benvinguda.

- Ara només hem de mirar on podem aparcar el cotxe. On fan tots els espectacles? Mirem el plànol que vam imprimir i aparquem el cotxe a prop que després estarem cansats i...

Voltes i més voltes per La Bisbal... Finalment vam aparcar el primer lloc on havíem dit que aparcaríem.

Primera parada amb el Trio Zindare que presentava l’espectacle Aire, Aire. El vam triar per allò que ens deia sempre l’Helena “Això s’ha de respirar” i quan vam veure el títol no ens vam poder resistir. 40 minuts d’espectacle... els primers 30 van costar una mica de passar, però els 10 minuts finals van valer la pena. Quan la gent va anar marxant ens vam trobar amb més “teatrerus”. La Rosa i la Cinta. Per sorpresa nostra, de sobte, va aparèixer la Dolors. Tots plegat vam dirigir-nos a la Plaça Germans Sitjar per veure un espectacle de malabars. Faltava poc per a les 7 i l’Albert i jo vam decidir anar cap al bar El Teatret per veure el primer espectacle del Firabar, la verdadera raó per la qual havíem decidit anar a La Bisbal, l’espectacle de La Manofactoria, Cocorico Exprés, amb uns personatges molt curiosos sorgits de l’Helena. 10 minuts d’espectacle, però quins 10 minuts!!! 10 minuts que se’m van fer molt curts però intensos! Vaig disfrutar molt!!! Cocorico Exprés... COCORICO... Ostres! Com s’enganxa aquesta paraula!

- Ara ens toca anar a veure la núvia!
- Li haurem de dir a l’Helena que es miri bé el vestit i el personatge de núvia i que se’l faci seu que si tot va bé i pot venir per halloween... – sempre fent petites picades d’ullet a coses que estem preparant... no podem treure’ns aquest vici.

Següent parada El Bouquet, allà havíem de veure l’espectacle Dolce Vita, una núvia que buscava el nuvi que la duria a l’altar. Després cap a La Cova on la Companyia Struc presentava l’espectacle Struc, un clown que es passejava amb una curiosa bicicleta i una maleta que amagava el material per sorprendre’ns amb diferents trucs de màgia.

- Ja hem vist els tres que ens interessaven. Ara ens toca tornar a veure l’Helena
- A quin bar va?
- Ve aquí. Després podríem anar-la seguint i així veiem tota l’evolució de l’espectacle avui.

Cocorico Exprés... cada vegada que el mirava m’agradava més, quedava absorta, entrava dins la història que ens explicava, quedava atrapada dins l’espectacle.
Quatre vegades, el vam veure quatre vegades i encara l’haguéssim vist una cinquena i una sisena i una setena...

- Vaig a descarregar el material, després anem a fer un beure?
- Quedem al Teatret?

Mentre l’Albert i jo esperàvem a la resta, vam tornar a veure l’espectacle de la Companyia Struc. Per sorpresa meva, la Rosa, la Dolors i la Cinta van arribar acompanyades amb els meus pares, la meva germana i la Sweeney. Poc després va arribar l’Helena.

- Helena, aquests són els meus pares, la meva germana i la meva gosseta – Vaig presentar-li la meva família. La meva germana en especial feia temps que la volia conèixer.

Visualització d’un petit vídeo de Cocorico Exprés gravat amb la càmera de fotos, un “reportatge” fotogràfic del mateix espectacle, cinc cèntims d’una proposta que estem preparant per Halloween van ser els protagonistes dels minuts que vam passar assentats a la taula del Teatret.
Es feia tard, l’Helena havia de marxar i nosaltres havíem d’anar a sopar si volíem veure la resta d’espectacles.
Un entrepà ràpid i una aigua per fer-lo baixar i corrents cap a la Plaça de Castell si volíem aconseguir entrades per veure Paper world a càrrec de Mimirichi, una història on el paper és el màxim protagonista. Déu ni do tot el que es pot arribar a fer amb un tros de paper... A un quart d’una ja érem a la Plaça Germans Sitjar per veure al Sr. Stets amb el seu espectacle Concuerdo, un espectacle que nova deixar a ningú indiferent, cordes, titelles i malabars, una molt bona combinació.
A les dues, l’Albert i jo ja érem de nou al cotxe direcció Olot i Les Preses.

- Va ara hem de buscar les cançons frikis del CD i fer un musical aquí dins! – I si, vam acabar fent un musical dins el cotxe, un musical a l’estil “Cine de barrio”

Entre cançó i cançó vam acabar de perfilar alguna coseta per Halloween, textos i vestits...

Cap a les tres de la matinada em posava al llit, cansada, però feliç d’haver viscut un dia com aquell, un dia que guardaré per sempre dins aquesta caixeta, un dia que va començar essent un dia normal com qualsevol altre, però que va acabar essent un dia molt especial!

sábado, 3 de julio de 2010

Més que un viatge, més que una etapa de la vida, més que teatre, més que...

Dotze anys… Fa dotze anys que per la ment creativa de l’Helena va començar a passejar-se la idea de fer algun espectacle a partir de les obres de Magritte. Dotze anys... Va ser gràcies a aquest moment que en un futur, naixeria jo, en Cornèlius. Però aquesta no és la meva història, aquesta és la història d’onze persones, que per diferents circumstàncies de la vida, van trobar-se a La Carbonera, en aquesta sala on ara ens trobem, per compartir uns mesos de les seves vides, per compartir un viatge que de ben segur mai oblidarien. Onze persones...molt diferents però a l’hora tan iguals... L’Helena, la llum que els guiava a tots. L’Elisabet, persona sabia de poques paraules. La Rosa, una dona amb molta empenta. La Dolors, la innocència personificada. La Rosa Maria, amb la por i l’alegria típica de la novetat. L’Ester, persona de gran seny. La Clàudia, la senzillesa en persona. L’Albert, noi de grans silencis i grans paraules. En Roger, sempre posant el toc d’humor a tot arreu. La Judit, sempre mirant què més pot fer. En Vicenç, sempre buscant la perfecció de les seves idees.
Octubre de 2009... Començava el viatge... Catorze desconeguts es trobaven al port. Esperaven pujar a un vaixell que no sabien on els portaria... Mentre esperaven, intercanvis de mirades i de paraules... Era hora de pujar al vaixell... Dubtes, curiositat, il•lusió envaïen als nostres protagonistes... A poc a poc, van anar embarcant. No tots s’hi van atrevir... Cinc persones van decidir quedar-se al port... L’Enric, l’Angie, la Mònica, en Jan i la Roberta... Mentre el vaixell s’allunyava, ells es despedien des de terra. Cada vegada les seves siluetes es veien més petites... De sobte, van desaparèixer.
Per la coberta del vaixell, s’hi passejaven nou persones, totes amb les seves maletes de mà antigues, d’aquelles que guarden mil històries... mil records... A poc a poc i amb timidesa, van començar a dir els seus noms... Helena... Elisabet... Rosa... Dolors... Ester... Clàudia... Albert... Roger... Judit... El vent s’emportava les seves veus... Els seus noms sobrevolaven el mar.
De mica en mica, la confiança entre ells creixia. S’explicaven històries i vivències. S’ensenyaven el que sabien fer. Aprenien de l’experiència dels altres.
Octubre... Novembre... Desembre... El temps anava passant sense que ells se n’adonessin. Havien après molt els uns dels altres... S’havien pogut endinsar a la màgia dels objectes i els titelles... una màgia que els havia ensenyat l’Helena... una màgia amb molta llum.
A finals de desembre, pocs dies abans de Nadal, el vaixell va fer la seva primera parada. No s’estarien gaire temps en aquell lloc, encara els quedava molt viatge per endavant. Pocs coneixien aquell indret, però de seguida s’hi van trobar com a casa. Estiliterarilliure, així es deia el port. Per sorpresa seva, allà hi havia molta gent esperant veure algun espectacle. Què podien fer els nostres protagonistes? De seguida van veure que el que havien de fer era mostrar-los tot el que l’Helena els havia ensenyat durant aquells últims mesos. Una pinya... Una capseta metàl•lica... Uns guants... Un vano... Un petit titella... Unes tasses... Uns bastons... Unes teles... Ho havien fet. Havien creat. Ho havien mostrat.
A principis de gener, van decidir continuar el seu viatge. Havia arribat l’hora de tornar a embarcar, però aquesta vegada al vaixell hi havia un passatger més, un passatger que, encuriosit pel que havia vist, havia decidit acompanyar-los. Rosa Maria. Aquest era el seu nom. Deu passatgers... Deu maletes... Mil històries... Mil aventures...
Gener... fred... neu... Magritte. Havia arribat el moment de centrar-se en Magritte... En La traïció de les imatges... En L’imperi de les llums... En la Golconda... En Els valors personals...
Cadires... Maletes... Passava el temps. Febrer. Crear, crear i crear. Entre tots anaven posant les peces a un trencaclosques que semblava no acabar. Març. Començaven a veure la imatge. Això els animava a continuar creant, però... se’ls havien acabat les peces. O potser les havien perdut. Les buscaven, però no les trobaven. De tant en tant es sorprenien quan en trobaven una, però es frustraven quan veien que no encaixava. Necessitaven tornar a terra. Baixar del vaixell i caminar per diferents indrets. Deixar de donar voltes allà mateix. Respirar un aire sense olor a mar. Aletheia... Aquest és el port on van desembarcar. Aletheia... Aquest nom els acompanyaria sempre.
Respirar... Això és el que havien de fer, deixar respirar el que estaven fent. Necessitaven uns dies per relaxar-se, oblidar-se del que estaven creant, així segur que podrien acabar el trencaclosques. Dos dies, només van necessitar dos dies. Tornaven a ser a bord del vaixell encaixant cadascuna de les peces d’aquell magnífic trencaclosques.
Acabaven d’entrar a l’abril, ja feia dies que havia arribat la primavera, però encara feia fred. Peça rere peça, escena rere escena, havien anat muntant una obra que de ben segur no deixaria indiferent a ningú.
Una nit, mentre passejaven per la coberta, van veure la llum d’un far. En tots els mesos que feia que viatjaven a través del mar, encara no n’havien vist mai cap com aquell. Era un far petit, senzill, humil, però desprenia una gran llum, una llum brillant i neta. Encuriosits, van decidir fer-hi una parada. Allà hi vivia el faroner que es dedicava a vigilar la llum del far. Després de parlar una estona i d’haver-li explicat l’obra que estaven creant, el faroner va decidir acompanyar-los en aquell viatge. Un cop al vaixell, es va adonar que no s’havia presentat. Vicenç... El vent es va endur les seves paraules. Onze passatgers... onze maletes... mil històries... mil converses...
El calendari anava tatxant els dies. Les agulles dels rellotges avançaven corrent intentant atrapar-se. Vint-i-vuit d’abril, de nou van parar en un port. Els era familiar. Tenien la sensació d’haver-hi estat abans. Estiliterarilliure. Les seves veus van sonar a la vegada. Tota aquella gent estava esperant per veure’ls actuar. Cadires... Diaris... Maletes... Pomes... Només una petita mostra del que estaven preparant.
De nou es tornaven a trobar a la coberta del vaixell. Sabien... Creien que només els quedava una parada, la última parada, el port de destí.
Només faltava un mes per el gran dia. Un mes i posarien altra vegada els peus a terra ferma. Un mes per trobar el seu lloc en un escenari i convertir-se en el quadre que tothom observaria.
Assajar, assajar i assajar. Podríem fer... I si en comptes de... Què us semblaria... Crear, polir i millorar escenes. Havia arribat Maig i les hores d’assaig s’intensificaven. Més temps... necessitem més temps... Confieu, sé que ho podem fer!
Dues setmanes i haurien de sortir a escena davant d’un públic desconegut entre el qual s’hi amagarien cares familiars. Cada dia es va convertir en un assaig. Van deixar d’escoltar la melodia de les ones per substituir-la per diferents notes que s’entrellaçaven formant belles cançons. El sol i la lluna ja no eren els únics que els il•luminaven, innumerables estrelles artificials els acompanyaven.
Una setmana... Seria una despedida?... Cinc dies... Tres dies... Havia arribat l’hora d’acomiadar-se?... Un dia... només faltava un dia... La lluna brillava il•luminant la coberta. En una barana hi havia un colom missatger. Notícies de terra? Osca... Si, Osca.
Havia arribat el dia, el calendari anunciava el vint de maig, la prova de foc. Nervis... Molts nervis... Emoció... Tensió... Un escenari... Molts focus... Cadires, moltes cadires... innumerables desconeguts... Minor Swing... La traïció de les imatges... Clàudia... espases... Roger... Judit... penjador... Elisabet... cabres... Albert... Dolors... taula... barret... abric... ocells... Ester... món... àngel... regadora... Déu... gàbia... llibres... Rosa... diaris... Rosa Maria... tren... cadires... maletes...objectes... poma... illa... i jo, en Cornèlius... fosc... Alegria... Clàudia... Judit... Roger... Ester... Elisabet... Rosa Maria... Albert... Dolors... Rosa... Helena... Vicenç. Tres dies... Tres actuacions... Mil històries... Mil reaccions...
Ho havien aconseguit. Havien ensenyat al món el que havien creat, però no acabava aquí. Aquell colom missatger els havia convidat a allargar el viatge, a portar el que havien creat a un altre port, a una altra terra, a Osca.
Il•lusió, eufòria i felicitat impregnaven l’aire que es respirava al vaixell. De nou, solcaven les ones junts.
A l’horitzó ja podien veure terra. Osca... Hora de desembarcar. No s’ho podien creure... estaven portant la seva creació més enllà del que s’haurien imaginat. Estaven a mitjans de juny, el bon temps els donava la benvinguda a Osca. Uns nassos de pallasso... Unes cartes amb dibuixos i colors... Moltes anècdotes divertides que recordarien amb un somriure... Un nou escenari... Minuts abans de la funció, tot era repassar escenes i textos... Textos... dir-los en una llengua que no utilitzaven normalment els espantava. Se’ns notarà l’accent... I si no em surt la paraula... Dubtes... Por... Nervis... Emoció... Il•lusió... Les llums de la sala s’havien apagat. Ceci n’est pas... Amada hija tierra... ¿Podría hablar con Dios?... Reír... Circula... Disculpe... Poma... Cadira... Maleta... Ese osito... Todos sabemos... Una consciencia... Las personas somos espejos... Aplaudiments... Ja estava. Ni rastre dels nervis ni de la por inicials, només alegria. Ho havien aconseguit.
Es feia tard, tocava embarcar, tocava tornar a casa... Durant el viatge de tornada va regnar el silenci. Tornar a casa... El viatge s’acabava. Jo, amagat dins una maleta, vaig començar a pesar en tot el que havien viscut durant aquell temps. Tot recordant, vaig adonar-me de què en tot aquell temps que havien estat navegant, mai s’havia vist a cap membre de la tripulació del vaixell. Qui feia girar el timó? Qui vigilava les calderes? La resposta la tenia al davant... Vaig mirar-los, estaven tots junts recordant el viatge... Ho vaig veure de seguida... Ni timó ni calderes eren necessaris en aquell vaixell... els batecs dels seus cors l’havien anat guiant a través de les ones... Ells eren la tripulació d’aquell vaixell, ells eren la tripulació del Tot mirant Magritte.
Casa... Havien arribat a casa... Hora de despedir-se... Les despedides sempre són difícils... Mirades... Somriures... Abraçades... Records. Aquells mesos de convivència i creació els havien ensenyat moltes coses, els havien convertit en una petita gran família.




GRÀCIES A TOTS PER FER-HO POSSIBLE!!!



http://www.youtube.com/watch?v=kQPsdSPAvfU