lunes, 19 de julio de 2010

Borratxera cultural... entre copa i copa

Avui he obert la meva caixeta de records per guardar-n’hi un de nou. L’he obert a poc a poc, amb molt de compte, vigilant que cap dels records que hi havia dins s’escapés. M’he assentat a terra, davant meu hi havia la caixeta oberta, de fons sonava Grégory Lemarchal. M’he mirat els records que hi havia dins, els he tocat, els he acariciat, els he gaudit de nou. He quedat absorta contemplant-los, però després m’he adonat que encara tenia el que volia guardar a les mans... Me l’he mirat, i mentre el contemplava, he somrigut al veure tot el que amagava...
Dissabte 17 de juliol, un dia com qualsevol altre... o no. Em despertava amb la llum que entrava per la porta entre oberta de l’habitació. Qui l’havia obert? Recordo haver-la tancat a les 6 del matí perquè em molestava la llum... Ah! La Sweeney, la meva gosseta que havia entrat a dir-me bon dia.

- Bon dia Sweeney!!! Jajaja!!! No em llepis més, ja m’aixeco!

Amb els ulls encara a mig obrir vaig baixar a la cuina. Ja hi eren tots, els meus pares i la meva germana. No tenia gana per esmorzar, així que només vaig beure mig got de suc de taronja. Després, a petició de la meva germana, em vaig posar el banyador i cap a la piscina del jardí una estoneta, però l’estoneta es va allargar i em van tocar dos quarts de dues del migdia! Ostres! A dos quarts de quatre havia quedat que passaria a buscar a l’Albert! Vaig dutxar-me ràpid i vaig dinar en un obrir i tancar d’ulls. Vaig mirar el rellotge pensant que ja feia tard, però per sorpresa meva tot just eren dos quarts de tres... Havia de fer temps... Un quart de quatre... Em vaig vestir, vaig agafar els trastos, les claus del cotxe i cap a buscar l’Albert. De fons, la ràdio del cotxe... una veu familiar sonava a l’Hora Sexta.

- Hola! – em va dir l’Albert només entrar al cotxe.
- Hola! Porto el CD que hem estat preparant! Encara no l’he escoltat.

Amb curiositat vam posar el CD a la ràdio del cotxe i vam posar rumb cap a La Bisbal d’Empordà.

- Ara que m’hi fixo, aquest CD té algun punt “Cine de Barrio” – vaig comentar-li a l’Albert
- És que ens van les cançons una mica “retros” – Dit això vam esclatar a riure
- Som una mica bastant frikis eh! – vaig apuntar. Més rialles.

Rient, parlant i cantant vam arribar a La Bisbal. La Fira de Circ ens donava la benvinguda.

- Ara només hem de mirar on podem aparcar el cotxe. On fan tots els espectacles? Mirem el plànol que vam imprimir i aparquem el cotxe a prop que després estarem cansats i...

Voltes i més voltes per La Bisbal... Finalment vam aparcar el primer lloc on havíem dit que aparcaríem.

Primera parada amb el Trio Zindare que presentava l’espectacle Aire, Aire. El vam triar per allò que ens deia sempre l’Helena “Això s’ha de respirar” i quan vam veure el títol no ens vam poder resistir. 40 minuts d’espectacle... els primers 30 van costar una mica de passar, però els 10 minuts finals van valer la pena. Quan la gent va anar marxant ens vam trobar amb més “teatrerus”. La Rosa i la Cinta. Per sorpresa nostra, de sobte, va aparèixer la Dolors. Tots plegat vam dirigir-nos a la Plaça Germans Sitjar per veure un espectacle de malabars. Faltava poc per a les 7 i l’Albert i jo vam decidir anar cap al bar El Teatret per veure el primer espectacle del Firabar, la verdadera raó per la qual havíem decidit anar a La Bisbal, l’espectacle de La Manofactoria, Cocorico Exprés, amb uns personatges molt curiosos sorgits de l’Helena. 10 minuts d’espectacle, però quins 10 minuts!!! 10 minuts que se’m van fer molt curts però intensos! Vaig disfrutar molt!!! Cocorico Exprés... COCORICO... Ostres! Com s’enganxa aquesta paraula!

- Ara ens toca anar a veure la núvia!
- Li haurem de dir a l’Helena que es miri bé el vestit i el personatge de núvia i que se’l faci seu que si tot va bé i pot venir per halloween... – sempre fent petites picades d’ullet a coses que estem preparant... no podem treure’ns aquest vici.

Següent parada El Bouquet, allà havíem de veure l’espectacle Dolce Vita, una núvia que buscava el nuvi que la duria a l’altar. Després cap a La Cova on la Companyia Struc presentava l’espectacle Struc, un clown que es passejava amb una curiosa bicicleta i una maleta que amagava el material per sorprendre’ns amb diferents trucs de màgia.

- Ja hem vist els tres que ens interessaven. Ara ens toca tornar a veure l’Helena
- A quin bar va?
- Ve aquí. Després podríem anar-la seguint i així veiem tota l’evolució de l’espectacle avui.

Cocorico Exprés... cada vegada que el mirava m’agradava més, quedava absorta, entrava dins la història que ens explicava, quedava atrapada dins l’espectacle.
Quatre vegades, el vam veure quatre vegades i encara l’haguéssim vist una cinquena i una sisena i una setena...

- Vaig a descarregar el material, després anem a fer un beure?
- Quedem al Teatret?

Mentre l’Albert i jo esperàvem a la resta, vam tornar a veure l’espectacle de la Companyia Struc. Per sorpresa meva, la Rosa, la Dolors i la Cinta van arribar acompanyades amb els meus pares, la meva germana i la Sweeney. Poc després va arribar l’Helena.

- Helena, aquests són els meus pares, la meva germana i la meva gosseta – Vaig presentar-li la meva família. La meva germana en especial feia temps que la volia conèixer.

Visualització d’un petit vídeo de Cocorico Exprés gravat amb la càmera de fotos, un “reportatge” fotogràfic del mateix espectacle, cinc cèntims d’una proposta que estem preparant per Halloween van ser els protagonistes dels minuts que vam passar assentats a la taula del Teatret.
Es feia tard, l’Helena havia de marxar i nosaltres havíem d’anar a sopar si volíem veure la resta d’espectacles.
Un entrepà ràpid i una aigua per fer-lo baixar i corrents cap a la Plaça de Castell si volíem aconseguir entrades per veure Paper world a càrrec de Mimirichi, una història on el paper és el màxim protagonista. Déu ni do tot el que es pot arribar a fer amb un tros de paper... A un quart d’una ja érem a la Plaça Germans Sitjar per veure al Sr. Stets amb el seu espectacle Concuerdo, un espectacle que nova deixar a ningú indiferent, cordes, titelles i malabars, una molt bona combinació.
A les dues, l’Albert i jo ja érem de nou al cotxe direcció Olot i Les Preses.

- Va ara hem de buscar les cançons frikis del CD i fer un musical aquí dins! – I si, vam acabar fent un musical dins el cotxe, un musical a l’estil “Cine de barrio”

Entre cançó i cançó vam acabar de perfilar alguna coseta per Halloween, textos i vestits...

Cap a les tres de la matinada em posava al llit, cansada, però feliç d’haver viscut un dia com aquell, un dia que guardaré per sempre dins aquesta caixeta, un dia que va començar essent un dia normal com qualsevol altre, però que va acabar essent un dia molt especial!

3 comentarios:

  1. Ay! La caixa, de ben segur és especial i espacial. ¡Cine de barrio como te queremos!
    Saps? Si em permets pronunciar una cosa que una persona molt important per mi em va dir:
    El moments bonics, especial, que tens que guardar. Són aquells que no recordes el moment, ni el lloc, ni l’hora, només recordes la gent que estava el teu costat i l’han viscut i te l’han fet viure.
    Dic això que hem va dir aquesta persona important per mi, per compartir-ho amb tu Judit. El dia, l’hora, el lloc, poder no me’n recordaré però si de qui estava en aquell moment.
    Gràcies.
    Cocorico genial ... simplicitat, perfecció mmm m’encanta
    La resta bé els pallassos no van estar molt ecològics que diem!!! I el noi aquell ui! Quina grima em va donar moment corda en tota la jeta uf!
    Visca el moment musical me puso el corazón contento lalalalalala

    Apa adeu i salut

    COCORICOOOOOOOOOOO!!! Tot això ben respirat!!! Que no falti l’aire.

    ResponderEliminar
  2. Això que dius és una gran veritat, ara recordo el lloc, el moment i l'hora perquè és mol recent (i perquè no dir-hom he mirat la xuleta del programa de la Fira de Circa jajaja)
    però d'aquí un temps potse si que recordo el lloc, l'hora de bens segur que no, com amolt recordaré si era al matí, a la tarda, al vespre o a la nit, però de ben segur que recordaré amb qui vaig compartir aquells moments. Gràcies a tu, i gràcies a tots els que van compartir aquell moment amb mi. Gràcies!

    ResponderEliminar
  3. La la la, canta el cocorico, la la la deixe'ls anar que tanta creativitat ha de sortir per algún forat.

    Hola darlings. Jo també guardo a la caixeta dels records el vostre acompanyament del dia 17. D'aquí uns mesos ja no recordaré la data, només el gest, el fet, l'acompanyament i els vostres somriures. Em va agradar molt que hi fóssiu, moltes gràcies. A més m'alegra saber que la fira us va inspirar, que us va obrir més portes, més finestres, més balcons i forats per seguir creant.

    Una gran gran abraçada estimats companys

    ResponderEliminar