sábado, 3 de julio de 2010

Més que un viatge, més que una etapa de la vida, més que teatre, més que...

Dotze anys… Fa dotze anys que per la ment creativa de l’Helena va començar a passejar-se la idea de fer algun espectacle a partir de les obres de Magritte. Dotze anys... Va ser gràcies a aquest moment que en un futur, naixeria jo, en Cornèlius. Però aquesta no és la meva història, aquesta és la història d’onze persones, que per diferents circumstàncies de la vida, van trobar-se a La Carbonera, en aquesta sala on ara ens trobem, per compartir uns mesos de les seves vides, per compartir un viatge que de ben segur mai oblidarien. Onze persones...molt diferents però a l’hora tan iguals... L’Helena, la llum que els guiava a tots. L’Elisabet, persona sabia de poques paraules. La Rosa, una dona amb molta empenta. La Dolors, la innocència personificada. La Rosa Maria, amb la por i l’alegria típica de la novetat. L’Ester, persona de gran seny. La Clàudia, la senzillesa en persona. L’Albert, noi de grans silencis i grans paraules. En Roger, sempre posant el toc d’humor a tot arreu. La Judit, sempre mirant què més pot fer. En Vicenç, sempre buscant la perfecció de les seves idees.
Octubre de 2009... Començava el viatge... Catorze desconeguts es trobaven al port. Esperaven pujar a un vaixell que no sabien on els portaria... Mentre esperaven, intercanvis de mirades i de paraules... Era hora de pujar al vaixell... Dubtes, curiositat, il•lusió envaïen als nostres protagonistes... A poc a poc, van anar embarcant. No tots s’hi van atrevir... Cinc persones van decidir quedar-se al port... L’Enric, l’Angie, la Mònica, en Jan i la Roberta... Mentre el vaixell s’allunyava, ells es despedien des de terra. Cada vegada les seves siluetes es veien més petites... De sobte, van desaparèixer.
Per la coberta del vaixell, s’hi passejaven nou persones, totes amb les seves maletes de mà antigues, d’aquelles que guarden mil històries... mil records... A poc a poc i amb timidesa, van començar a dir els seus noms... Helena... Elisabet... Rosa... Dolors... Ester... Clàudia... Albert... Roger... Judit... El vent s’emportava les seves veus... Els seus noms sobrevolaven el mar.
De mica en mica, la confiança entre ells creixia. S’explicaven històries i vivències. S’ensenyaven el que sabien fer. Aprenien de l’experiència dels altres.
Octubre... Novembre... Desembre... El temps anava passant sense que ells se n’adonessin. Havien après molt els uns dels altres... S’havien pogut endinsar a la màgia dels objectes i els titelles... una màgia que els havia ensenyat l’Helena... una màgia amb molta llum.
A finals de desembre, pocs dies abans de Nadal, el vaixell va fer la seva primera parada. No s’estarien gaire temps en aquell lloc, encara els quedava molt viatge per endavant. Pocs coneixien aquell indret, però de seguida s’hi van trobar com a casa. Estiliterarilliure, així es deia el port. Per sorpresa seva, allà hi havia molta gent esperant veure algun espectacle. Què podien fer els nostres protagonistes? De seguida van veure que el que havien de fer era mostrar-los tot el que l’Helena els havia ensenyat durant aquells últims mesos. Una pinya... Una capseta metàl•lica... Uns guants... Un vano... Un petit titella... Unes tasses... Uns bastons... Unes teles... Ho havien fet. Havien creat. Ho havien mostrat.
A principis de gener, van decidir continuar el seu viatge. Havia arribat l’hora de tornar a embarcar, però aquesta vegada al vaixell hi havia un passatger més, un passatger que, encuriosit pel que havia vist, havia decidit acompanyar-los. Rosa Maria. Aquest era el seu nom. Deu passatgers... Deu maletes... Mil històries... Mil aventures...
Gener... fred... neu... Magritte. Havia arribat el moment de centrar-se en Magritte... En La traïció de les imatges... En L’imperi de les llums... En la Golconda... En Els valors personals...
Cadires... Maletes... Passava el temps. Febrer. Crear, crear i crear. Entre tots anaven posant les peces a un trencaclosques que semblava no acabar. Març. Començaven a veure la imatge. Això els animava a continuar creant, però... se’ls havien acabat les peces. O potser les havien perdut. Les buscaven, però no les trobaven. De tant en tant es sorprenien quan en trobaven una, però es frustraven quan veien que no encaixava. Necessitaven tornar a terra. Baixar del vaixell i caminar per diferents indrets. Deixar de donar voltes allà mateix. Respirar un aire sense olor a mar. Aletheia... Aquest és el port on van desembarcar. Aletheia... Aquest nom els acompanyaria sempre.
Respirar... Això és el que havien de fer, deixar respirar el que estaven fent. Necessitaven uns dies per relaxar-se, oblidar-se del que estaven creant, així segur que podrien acabar el trencaclosques. Dos dies, només van necessitar dos dies. Tornaven a ser a bord del vaixell encaixant cadascuna de les peces d’aquell magnífic trencaclosques.
Acabaven d’entrar a l’abril, ja feia dies que havia arribat la primavera, però encara feia fred. Peça rere peça, escena rere escena, havien anat muntant una obra que de ben segur no deixaria indiferent a ningú.
Una nit, mentre passejaven per la coberta, van veure la llum d’un far. En tots els mesos que feia que viatjaven a través del mar, encara no n’havien vist mai cap com aquell. Era un far petit, senzill, humil, però desprenia una gran llum, una llum brillant i neta. Encuriosits, van decidir fer-hi una parada. Allà hi vivia el faroner que es dedicava a vigilar la llum del far. Després de parlar una estona i d’haver-li explicat l’obra que estaven creant, el faroner va decidir acompanyar-los en aquell viatge. Un cop al vaixell, es va adonar que no s’havia presentat. Vicenç... El vent es va endur les seves paraules. Onze passatgers... onze maletes... mil històries... mil converses...
El calendari anava tatxant els dies. Les agulles dels rellotges avançaven corrent intentant atrapar-se. Vint-i-vuit d’abril, de nou van parar en un port. Els era familiar. Tenien la sensació d’haver-hi estat abans. Estiliterarilliure. Les seves veus van sonar a la vegada. Tota aquella gent estava esperant per veure’ls actuar. Cadires... Diaris... Maletes... Pomes... Només una petita mostra del que estaven preparant.
De nou es tornaven a trobar a la coberta del vaixell. Sabien... Creien que només els quedava una parada, la última parada, el port de destí.
Només faltava un mes per el gran dia. Un mes i posarien altra vegada els peus a terra ferma. Un mes per trobar el seu lloc en un escenari i convertir-se en el quadre que tothom observaria.
Assajar, assajar i assajar. Podríem fer... I si en comptes de... Què us semblaria... Crear, polir i millorar escenes. Havia arribat Maig i les hores d’assaig s’intensificaven. Més temps... necessitem més temps... Confieu, sé que ho podem fer!
Dues setmanes i haurien de sortir a escena davant d’un públic desconegut entre el qual s’hi amagarien cares familiars. Cada dia es va convertir en un assaig. Van deixar d’escoltar la melodia de les ones per substituir-la per diferents notes que s’entrellaçaven formant belles cançons. El sol i la lluna ja no eren els únics que els il•luminaven, innumerables estrelles artificials els acompanyaven.
Una setmana... Seria una despedida?... Cinc dies... Tres dies... Havia arribat l’hora d’acomiadar-se?... Un dia... només faltava un dia... La lluna brillava il•luminant la coberta. En una barana hi havia un colom missatger. Notícies de terra? Osca... Si, Osca.
Havia arribat el dia, el calendari anunciava el vint de maig, la prova de foc. Nervis... Molts nervis... Emoció... Tensió... Un escenari... Molts focus... Cadires, moltes cadires... innumerables desconeguts... Minor Swing... La traïció de les imatges... Clàudia... espases... Roger... Judit... penjador... Elisabet... cabres... Albert... Dolors... taula... barret... abric... ocells... Ester... món... àngel... regadora... Déu... gàbia... llibres... Rosa... diaris... Rosa Maria... tren... cadires... maletes...objectes... poma... illa... i jo, en Cornèlius... fosc... Alegria... Clàudia... Judit... Roger... Ester... Elisabet... Rosa Maria... Albert... Dolors... Rosa... Helena... Vicenç. Tres dies... Tres actuacions... Mil històries... Mil reaccions...
Ho havien aconseguit. Havien ensenyat al món el que havien creat, però no acabava aquí. Aquell colom missatger els havia convidat a allargar el viatge, a portar el que havien creat a un altre port, a una altra terra, a Osca.
Il•lusió, eufòria i felicitat impregnaven l’aire que es respirava al vaixell. De nou, solcaven les ones junts.
A l’horitzó ja podien veure terra. Osca... Hora de desembarcar. No s’ho podien creure... estaven portant la seva creació més enllà del que s’haurien imaginat. Estaven a mitjans de juny, el bon temps els donava la benvinguda a Osca. Uns nassos de pallasso... Unes cartes amb dibuixos i colors... Moltes anècdotes divertides que recordarien amb un somriure... Un nou escenari... Minuts abans de la funció, tot era repassar escenes i textos... Textos... dir-los en una llengua que no utilitzaven normalment els espantava. Se’ns notarà l’accent... I si no em surt la paraula... Dubtes... Por... Nervis... Emoció... Il•lusió... Les llums de la sala s’havien apagat. Ceci n’est pas... Amada hija tierra... ¿Podría hablar con Dios?... Reír... Circula... Disculpe... Poma... Cadira... Maleta... Ese osito... Todos sabemos... Una consciencia... Las personas somos espejos... Aplaudiments... Ja estava. Ni rastre dels nervis ni de la por inicials, només alegria. Ho havien aconseguit.
Es feia tard, tocava embarcar, tocava tornar a casa... Durant el viatge de tornada va regnar el silenci. Tornar a casa... El viatge s’acabava. Jo, amagat dins una maleta, vaig començar a pesar en tot el que havien viscut durant aquell temps. Tot recordant, vaig adonar-me de què en tot aquell temps que havien estat navegant, mai s’havia vist a cap membre de la tripulació del vaixell. Qui feia girar el timó? Qui vigilava les calderes? La resposta la tenia al davant... Vaig mirar-los, estaven tots junts recordant el viatge... Ho vaig veure de seguida... Ni timó ni calderes eren necessaris en aquell vaixell... els batecs dels seus cors l’havien anat guiant a través de les ones... Ells eren la tripulació d’aquell vaixell, ells eren la tripulació del Tot mirant Magritte.
Casa... Havien arribat a casa... Hora de despedir-se... Les despedides sempre són difícils... Mirades... Somriures... Abraçades... Records. Aquells mesos de convivència i creació els havien ensenyat moltes coses, els havien convertit en una petita gran família.




GRÀCIES A TOTS PER FER-HO POSSIBLE!!!



http://www.youtube.com/watch?v=kQPsdSPAvfU


1 comentario:

  1. Tot preciós! Tot especial!
    És el que viscut aquest any al vostre costat.
    La màgia dels petits moments.
    Ara mateix podria dir mil coses però me les guardo per mi.
    Ara mateix em sento responsable de continua pensant en els bons moments, que em compartit per mes endavant tornar-los a viure.
    I espero compartí mes moments amb vosaltres!!!
    Gràcies

    ResponderEliminar