sábado, 28 de agosto de 2010

La Garrotxa - Dinamarca

Amb retard penjo aquesta entrada que fa 2 setmanes que volia penjar, però per diferents motius m’ha estat impossible. Parlant clar, últimament vaig de cul preparant moltes coses, però aquest estrés de no tenir temps per a res em motiva a continuar fent coses. Però avui no toca parlar d’això, avui toca dedicar aquesta actualització a una persona que forma part de la meva vida, encara que aquests propers 9 mesos (si no vaig errada crec que són 9), continuarà formant par d’ella, però des d’uns 2100 km aproximadament. Alguns potser no sabeu a qui em refereixo, parlo d’en Raül, un noi amb qui fa 6 anys que ens passegem junts pel camí de la vida, un Amic d’aquells que pots comptar amb els dits de la mà.
Ens vam conèixer pels passadissos de l’institut. No, ens vam conèixer a l’entrada de l’institut, als bancs que s’amaguen darrere la rampa (la famosa arma letal de l’instiut, en la qual el 90% dels alumnes hi ha tingut un petit accident). En aquells bancs compartíem les hores de pati. Al principi no vam congeniar gaire, però poc a poc, a mesura que ens anàvem coneixent, vam veure que entre els dos creixia alguna cosa... una de les coses més valuoses que hi ha en aquest món... AMISTAT.
Les classes de matemàtiques de 4t d’ESO ens van anar unint. Aquelles súper classes amb la Carme... encara recordo la sensació de por que experimentàvem durant aquelles 3 hores setmanals. Recordo aquelles converses en beu baixa, fugint dels silencis, en què ens dèiem:

- A tu quin resultat t’ha sortit?
- A mi em dóna 359x 75y. I a tu?
- A mi m’ha sortit 194x 3y...

En aquest moment ens miràvem com dient, no tenim res a fer... i a dèiem a l’uníson:

- Preguntem-li a en Joan (el noi que s’asseia a l’altra banda de la taula) què li ha sortit que ell és el que treu excel•lents.

Mai vam coincidir en cap resultat. Va quedar més que demostrat que les mates no eren el que millor se’ns donava.

Recordo que aquell any vam participar al nostre primer LaborActori, després d’haver anat a classes de teatre a l’Escola Municipal d’Expressió...
Va estar bé. Però el millor eren les tonteries que podíem arribar a fer quan ens posàvem el vestuari de l’obra... Més val que no surti a la llum perquè perdríem tota la nostra credibilitat jejeje.
També recordo els anys següents que vam continuar fent teatre junts. Aquelles performances i aquells monòlegs que improvisàvem al carrer durant una hora (l’estona que estàvem esperant per anar cap a assaig). Algun dia van acabar mirant-nos malament, però saps què és el millor d’això? Que tan se’ns en donava, nosaltres érem feliços fent aquelles “petites actuacions” per un públic desconegut i fins i tot podríem dir-ne efímer.

A batxillerat la nostra amistat ja estava més que consolidada, però això no vol dir que s’hagués de deixar de cuidar, per això la regàvem dia si dia també. Vam tenir la sort de triar el mateix batxillerat, l’humanístic. Aquests dos cursos ens han deixat moments inoblidables. Potser el que més destaca és l’atac de riure a classe de Grec. Posem-nos en situació: No recordo el dia, però si el lloc i la companyia (m’ha sortit un rodolí, ja ho dic jo que sóc de lletres). Una petita, per no dir petitíssima aula, poc alumnes. A primera fila nosaltres dos. Intentàvem traduir un text complicat (perquè enganyar-nos, nosaltres els trobàvem tots complicats, això de les declinacions són les matemàtiques de la llengua, i ja sabeu que les mates i nosaltres... no lligàvem gaire). Com sempre vam començar a improvisar el que seria la traducció, però un petit moment de crisi creativa ens va fer una visita. En aquell moment, no se’m va acudir res més que escriure a la seva taula les paraules màgiques SUPER TROUPER. No podia imaginar-me que en Raül faria el que va fer. De sobte, i per sorpresa meva, va començar a cantar la famosa cançó d’ABBA, i jo, que tinc el riure fàcil, vaig començar a riure el més silenciosament que podia, intentant contenir la gran riallada, però de cop, en Raül també va començar a riure. Vam intentar aguantar-nos, però no podíem, el pit ens feia mal. Sort que una de les noies que teníem a la taula del darrere, va veure el que ens passava i va fer la gran tonteria de l’any i va ser quan tota la classe va esclatar a riure i nosaltres al darrere deixant anar totes les riallades que havíem contingut fins al moment. Aquestes classe de Grec ens van proporcionar moltes anècdotes. Un altre dia, a la mateixa aula, després d’una intensa hora traduint textos, va sonar el timbre que indicava el final de la classe i l’inici de l’hora d’esbarjo. Aquell dia vaig maleir la idea de distribuir les taules en files de tres. Jo ocupava el lloc del mig. A la dreta tenia a en Raül, a l’esquerra una companya de classe. Tots havien sortit ja de classe, excepte en Raül, jo i la professora. La sortida de la meva esquerra estava completament bloquejada. No se qui va deixar-hi tres cadires apilonades i jo no estava per desfer aquell desordre. A la meva dreta tenia en Raül que s’havia proposat no deixar-me sortir. De cop em va sortir la vena teatrera i vaig començar a dir “cridant” i posant-me a la pell d’una persona al límit de la desesperació en un lloc tancat del qual no pot escapar:

- Deixeu-me sortir! Deixeu-me sortir!

En Raül de cop es va posar a riure i em va obrir pas. La professora, que per sort nostra coneixia la nostra faceta teatral se’ns va quedar mirant i va esclatar a riure fent un moviment amb el cap com dient “no tenen remei” però carinyosament. Ara entenc perquè ens va insistir tant en què nosaltres dos havíem de presentar la festa de comiat dels que acabaven batxillerat aquell any.
L’institut ens ha deixat moltes anècdotes que hem viscut junts.

També tenim un bon repertori d’anècdotes al carrer. Una de les més divertides eren aquelles passejades que de tant en tant fèiem al bicicarril i quan trobàvem el típic grup de dones grans xafarderes, d’aquelles que saps que just quan els hi passes pel costat et miren de dalt a baix i quan t’allunyes una mica d’elles comencen a parlar de tu, aprofitàvem aquell moment per crear-nos uns personatges i passar pel seu costat mantenint el personatge durant uns bons metres i donar-los temes de què parlar. El millor era quan els passàvem pel costat agafats de la mà i fent de parelleta feliç.

Quan vam anar a la universitat, tu vas anar cap a Barcelona, jo vaig quedar-me a Girona. No sé tu, però aquell any et vaig trobar molt a faltar al meu costat a classe. Amb qui compartiria aquelles hores de classes? Amb qui podria fer aquelles petites performances nostres? Amb qui compartiria totes les coses que em passaven? Anar als assajos de teatre sense tu tampoc era el mateix, ja no podia anar-hi una hora abans per fer aquells monòlegs i aquelles petites escenes tan nostres. Va ser dur, però sabia que ens trobaríem els caps de setmana, i això m’ajudava a fer passar la setmana. Recordo que havíem parlat d’això alguna vegada, i sempre acabàvem dient el mateix:

- No ens hem de tancar només a nosaltres, hem d’obrir-nos a l’altra gent.

Crec que ha estat un dels consells que ens ha estat més útil.

El segon any a la universitat va ser diferent. Coneixíem millor els companys de classe, havíem fet bons amics a les noves aules. Nosaltres continuàvem veient-nos els caps de setmana, i els aprofitàvem per fer el que fèiem sempre, passar-nos-ho tan bé com podíem.

El tercer any ja vam començar a veure’ns menys. Per diferents motius tu no podies venir cada cap de setmana, jo tampoc podia quedar cada cap de setmana. Però això no va provocar que la nostra amistat es tranqués o s’anés fent malbé progressivament, sinó que vam mantenir-la tal i com estava aquell últim dia abans d’anar cap a la universitat.

Ara tu ja estàs a Dinamarca (recorda, m’has de portar un souvenir eh!, Un danès ben maco ja em serveix jejeje) i només espero que ho disfrutis al màxim, que gaudeixis de cada moment que visquis allà i que t’ho passis d’allò més bé, i que sobretot siguis feliç, molt feliç!

Per cert, que sàpigues que quan tornis ens has d’explicar toooooooooooooooooooooooot el que hagis viscut allà eh! Si, et farem un interrogatori a l’estil Instinto básico. I si, volem el creuament de cames! Jajaja







Aquesta és la foto que tinc al portatil en la que quedem més decents... Em pregunto... en tenim alguna de decent?






sábado, 14 de agosto de 2010

Prenent les mides al projecte TdG

Avui toca una actualització escueta perquè no tinc gaire temps per escriure.

Aquests dies m’he dedicat a acabar el que serà el meu primer titilla de guant.
Com podeu veure només falta fer-li el vestit. Dilluns aniré a comprar les teles que em calen i em posaré a cosir.

Aquí teniu una fotografia del seu estat actual.


martes, 10 de agosto de 2010

Projecte TdG en marxa!!!

Avui m’he despertat creativa. La veritat és que aquesta matinada el meu cervell ha estat imaginant com fer el titella de guant que fa temps que tinc entre els meus projectes personals. Cal dir també que un comentari que vaig llegir ahir a la primera actualització del blog en la qual vaig fer referència a aquest projecte ha estat un dels detonadors perquè avui em posés a fer-lo.
De moment només tinc el que seria la base. He fet el motllo amb plastilina, s’ha de dir que és un motllo molt senzill, sense cap detall concret. No em vull complicar gaire la vida en la creació d’aquest primer titella, només he modelat el nas i he insinuat una mica els ulls, però res més, la resta apareixerà quan toqui pintar.
La veritat és que no he seguit el dibuix que vaig fer, potser més endavant l’agafo, però he preferit deixar que les meves mans facin a veure què surt.
Us deixo una foto del que tinc fet fins ara.


viernes, 6 de agosto de 2010

No tenim remei...

Fa uns dies, en una actualització d’aquest blog, vaig dir que “no se’ns pot treure de casa”, i és que quan vaig dir això no enganyava a ningú. Per què? Ara us ho explico.
Dimecres 4 d’agost del 2010, o sigui ahir... més ben dit, abans d’ahir (ja són les 01:27, per tan estem a dia 6) l’Albert, la meva germana i jo, més tard se’ns apuntaria la meva cosina, vam decidir anar a Girona a veure un espectacle de titelles de la nostra titellaire preferida. Allà, ens trobaríem amb la Rosa, la Dolors i l'Oriol. De camí cap a Girona les nostres converses van tocar temes molt diferents, anàvem d’un tema a l’altre sense adonar-nos-en, sense lligar-los de cap manera, simplement, de cop i volta, canviàvem de tema i ens quedàvem tan amples. Podíem estar parlant tranquil•lament de què havíem menjat per dinar i de cop parlar dels curiosos tòpic que reben les persones segons els seu país de residència.
A Girona vam passar a buscar a la meva cosina a casa seva, i després ens vam dirigir al nostre destí. Vam arribar a la direcció on es feia l’espectacle, però... a quina part de l’edifici es feia? Sort de la recepcionista que ens o va dir:

- Les titelles es fan al Pati de l’estrella
- Moltes gràcies – li vam respondre

Ens vam mirar, vam mirar al nostre voltant i ens vam tornar a mirar amb cara de paisatge.

- El Pati de l’estrella... on és això – ens vam preguntar
- Pugem per les escales segur que és a dalt – va dir un de nosaltres

Vam pujar i vam investigar tot el primer pis. Ni rastre de cap pati.

- Això del pati no serà rollo metàfora i no deu ser una sala que tenen per aquí?

M’hagués agradat veure les cares de perduts que vam posar. Sort d’un nen petit que passava per allà.

- Mama! Que és al segon pis!

Nosaltres, convençuts de què es referia al Pati de l’estrella els vam seguir de lluny. Bueno, de no gaire lluny perquè l’espai tampoc era tan gran. El nen tenia raó, era al segon pis. Allà hi havia el pati que buscàvem, i també la nostra estrella, i no em refereixo a la que dóna nom al pati, sinó a aquella estrella que brilla més que les altres. Vam sortir al pati, vam ocupar una cadira cadascun i vam esperar a què comencés l’espectacle. En poca estona l’espai va quedar completament ple. No es veia ni un espai buit. L’espectacle era a punt de començar.
No sé si eren els nervis, però el principi de l’espectacle semblava no voler arrancar, però ella, va arreglar-ho en un moment, de cop tot va començar a fluir. De sobte, la realitat que m’envoltava va desaparèixer, al món només hi érem nosaltres i els titelles de sobre l’escenari. L’aire era més dolç, i una lleugera brisa ens fregava el rostre. De tant en tant, feia una ullada cap a la meva germana, estava fascinada, en cap moment li va desaparèixer el somriure que es dibuixava a la seva cara, en cap moment va apartar els ulls de l’escenari, mai l’havia vist tant submergida en un espectacle. L’atmosfera que ens envoltava era d’allò més agradable i fascinant. Vam quedar enlluernats per la llum que desprenia la nostra estrella.
L’espectacle es va acabar, i la nostra bombolleta es va petar, tornàvem a estar envoltats de la realitat quotidiana. Abans de tornar a posar rumb cap a Olot, vam anar a prendre alguna cosa.
Al cotxe sonava el nostre estimat CD amb aires de “Cine de barrio”, tot i que té algunes cançons que els trenquen. Tres quarts d’hora donen molt de si, i més si acabes de veure un espectacle. I és que com deia abans, a nosaltres no se’ns pot treure de casa, perquè és sortir i començar a crear, a pensar en nous projectes i noves propostes. Vam pensar en millores pels projectes en els que estem treballant, però també vam tenir temps de crear-ne de nous, de fer-los créixer, d’una petita idea, acabar amb una gran performance a les nostres mans. I des d’aquí només diré una cosa, LabroActori 26, família Aletheia, prepareu-vos que hem tornat! I és que nosaltres no tenim remei!

miércoles, 4 de agosto de 2010

Projecte TdG... de Titella de Guant

Ja fa temps que tenia ganes de fer el meu primer titella de guant, però no trobava el moment per fer-lo. Fa un parell de dies vaig decidir anar a comprar el material: que si pintures, que si cola blanca, que si material per modelar, que si fil i agulla, que si... Ara el problema era que no tenia un lloc on guardar tot el que havia comprat, així que vaig decidir per triar alguna cosa pràctica, alguna cosa on guardar-ho tot i poder-m’ho endur fàcilment a tot arreu. Em vaig comprar una caixa d’eines! No, no és la típica metàl•lica de color blau, prou pes porto a dins com per afegir-li el pes de la caixa d’eines. És una caixa d’eines de plàstic dur. Quan ja ho vaig tenir tot ben posadet al seu lloc em vaig posar a pensar com seria el titella. Uff... me’n venien tants al cap que ho vaig deixar estar, esperaria una mica per decidir quin triaria.
Aquesta nit, abans d’anar a dormir, he agafat un llapis, una goma i el meu bloc de dibuix. El dibuix mai ha estat el meu fort, però quan m’hi poso intento que em quedi el millor possible. He començat a dibuixar... Tenia pensat fer el titella d’un nen, però a mesura que anava dibuixant vaig veure clar que faria el titella d’una nena. Una ratlla per aquí, una corba per allà... La veritat és que he quedat prou satisfeta amb l’esborrany que he fet. Volia penjar-lo aquí, però he decidit que ho penjaré quan tingui el titella acabat, així mantinc el misteri jejeje.
M’ha costat molt dormir. No deixava de pensar en detallets del titella i altres coses que podria fer. Ja fa temps que vull fer un mòbil amb el CD transparent que trobes al final de totes les caixes de CD’s. He pensat que podria pintar-ne una de cada color i escriure-hi coses. Però això ja és un altre tema, quan el tingui fet, ja en penjaré una foto.