viernes, 6 de agosto de 2010

No tenim remei...

Fa uns dies, en una actualització d’aquest blog, vaig dir que “no se’ns pot treure de casa”, i és que quan vaig dir això no enganyava a ningú. Per què? Ara us ho explico.
Dimecres 4 d’agost del 2010, o sigui ahir... més ben dit, abans d’ahir (ja són les 01:27, per tan estem a dia 6) l’Albert, la meva germana i jo, més tard se’ns apuntaria la meva cosina, vam decidir anar a Girona a veure un espectacle de titelles de la nostra titellaire preferida. Allà, ens trobaríem amb la Rosa, la Dolors i l'Oriol. De camí cap a Girona les nostres converses van tocar temes molt diferents, anàvem d’un tema a l’altre sense adonar-nos-en, sense lligar-los de cap manera, simplement, de cop i volta, canviàvem de tema i ens quedàvem tan amples. Podíem estar parlant tranquil•lament de què havíem menjat per dinar i de cop parlar dels curiosos tòpic que reben les persones segons els seu país de residència.
A Girona vam passar a buscar a la meva cosina a casa seva, i després ens vam dirigir al nostre destí. Vam arribar a la direcció on es feia l’espectacle, però... a quina part de l’edifici es feia? Sort de la recepcionista que ens o va dir:

- Les titelles es fan al Pati de l’estrella
- Moltes gràcies – li vam respondre

Ens vam mirar, vam mirar al nostre voltant i ens vam tornar a mirar amb cara de paisatge.

- El Pati de l’estrella... on és això – ens vam preguntar
- Pugem per les escales segur que és a dalt – va dir un de nosaltres

Vam pujar i vam investigar tot el primer pis. Ni rastre de cap pati.

- Això del pati no serà rollo metàfora i no deu ser una sala que tenen per aquí?

M’hagués agradat veure les cares de perduts que vam posar. Sort d’un nen petit que passava per allà.

- Mama! Que és al segon pis!

Nosaltres, convençuts de què es referia al Pati de l’estrella els vam seguir de lluny. Bueno, de no gaire lluny perquè l’espai tampoc era tan gran. El nen tenia raó, era al segon pis. Allà hi havia el pati que buscàvem, i també la nostra estrella, i no em refereixo a la que dóna nom al pati, sinó a aquella estrella que brilla més que les altres. Vam sortir al pati, vam ocupar una cadira cadascun i vam esperar a què comencés l’espectacle. En poca estona l’espai va quedar completament ple. No es veia ni un espai buit. L’espectacle era a punt de començar.
No sé si eren els nervis, però el principi de l’espectacle semblava no voler arrancar, però ella, va arreglar-ho en un moment, de cop tot va començar a fluir. De sobte, la realitat que m’envoltava va desaparèixer, al món només hi érem nosaltres i els titelles de sobre l’escenari. L’aire era més dolç, i una lleugera brisa ens fregava el rostre. De tant en tant, feia una ullada cap a la meva germana, estava fascinada, en cap moment li va desaparèixer el somriure que es dibuixava a la seva cara, en cap moment va apartar els ulls de l’escenari, mai l’havia vist tant submergida en un espectacle. L’atmosfera que ens envoltava era d’allò més agradable i fascinant. Vam quedar enlluernats per la llum que desprenia la nostra estrella.
L’espectacle es va acabar, i la nostra bombolleta es va petar, tornàvem a estar envoltats de la realitat quotidiana. Abans de tornar a posar rumb cap a Olot, vam anar a prendre alguna cosa.
Al cotxe sonava el nostre estimat CD amb aires de “Cine de barrio”, tot i que té algunes cançons que els trenquen. Tres quarts d’hora donen molt de si, i més si acabes de veure un espectacle. I és que com deia abans, a nosaltres no se’ns pot treure de casa, perquè és sortir i començar a crear, a pensar en nous projectes i noves propostes. Vam pensar en millores pels projectes en els que estem treballant, però també vam tenir temps de crear-ne de nous, de fer-los créixer, d’una petita idea, acabar amb una gran performance a les nostres mans. I des d’aquí només diré una cosa, LabroActori 26, família Aletheia, prepareu-vos que hem tornat! I és que nosaltres no tenim remei!

3 comentarios:

  1. No tenim remei? Jo crec que si, que tenim remei. La cosa és facil que ens tallin el cap, com els credors del Taj Mahal que els hi van tallar les mans perque no repetissin la meravallosa creacio, que un dia mi deixare caure per poder-la admirar. Ja veig que estem fets per crear i aixo ni amb un canvi de sexe ens treurien aquesta tara que de segur ens aporta moltas satisfacions en un futur. Ara aviso quan es ralli el cd Cine de barrio jo en vull un de Camela que em motiva a tope subidon subidooooooonnnn jejejejejejejejejeejejejeje m'encanta el text per cert i he de dir que lo nostre a Girona semblaba un capitol de Mister Bean. Pobres de Laboractori 26 acabaran ben marejats per culpa nostre jajajajajajajaajajaja
    Atentament
    Albert Mach Comas (Un noi que demanara un decret perque canvin el nom de COCORICO per JOKERICO)

    ResponderEliminar
  2. Sou el que no hi ha, i que duri, perquè cal gent com vosaltres. Gent desperta, creativa, amorosa, generosa, divertida i eloqüent. Em va agradar molt veure'us entre el públic, tot i que sé que gairebé no us vaig mirar. Si ho feia, em desconcentrava (l'Albert sap de què parlo).

    I així que heu tornat a l'atac... jo pensava que no l'havieu abandonat!!!

    Alé alé, llarga vida als creadors titellaires del LaborActori 26.

    M'apunto el canvi de nom del Jokerico.

    Una abraçada

    ResponderEliminar
  3. Ens havíem agafat unes petites vacances d'una setmaneta... però no hem pogut resistir-nos i les vacances han durat només 5 dies jajaja!
    Algun dia d'aquests rebreu un mail nostre... Prepareu-vos! Jajaja!

    ResponderEliminar