miércoles, 27 de octubre de 2010

Projecte TdG “acabat”

No sé si recordareu que, aquest estiu, vaig començar a fer un titella de guant, però mai tenia temps d’acabar-lo. Avui, després de molts dies de tenir-lo “abandonat” a la prestatgeria de la meva habitació, l’he “acabat”!
Per què poso acabat entre cometes? Doncs perquè el que he acabat és la construcció, però el titella no estarà acabat fins que tingui un nom. Si, li falta el nom i no sé quin posar-li, així que he pensat que podria demanar-vos a vosaltres, si voleu, que li podeu un nom. Podríem fer això, no sé, què us sembla? Si voleu, podeu deixar-me noms als comentaris i després em tocarà una de les feines més difícils, triar.

Moltes gràcies!!!

Properament penjaré una entrada sobre l'experiència a la I Mostra de dones titellaires

lunes, 18 de octubre de 2010

Una nit de por



Mentre faig una petita pausa de l'assaig d'una manipulació de barrets, aprofito per fer una mica de publicitat.

El dia 31 d'octubre, a Les Preses, celebrem Tots Sants per a tots els públics. Farem tallers de disfresses, ball de disfresses, la castanyada i un recorregut teatralitzat de terror pel poble.

16:00 - 18:00 -- Taller de disfresses al Centre Cultural obert a tothom
18:00 - 19:00 -- Ball de disfresses al Centre Cultural obert a tothom

21:00 -- Recorregut teatralitzat de terror pel poble. Comença a la piscina de Les Preses. (Seria recomanable que els més petits anéssin acompanyats d'un adult)

No sé l'horari de la castanyada, però segurament es farà a la tarda mentre es fan els tallers o quan s'acabin els tallers.

Dir també que segurament comptarem amb la col·laboració de timbalers per fer una petita cercavila de disfresses pel poble i per donar inici al recorregut teatralitzat de terror.

viernes, 1 de octubre de 2010

Dissabte + Les Planes d’Hostoles + 2 joves + un concert dels Top Secret = DESFASE TOTAL!!!

Ja fa temps que dic que sóc una autèntica fan del grup Top Secret i intento anar a tots els concerts que puc. Dissabte passat tocaven a Les Planes, així que l’Albert i jo vam decidir regalar-nos una nit de desfase i anar-hi. La nostra intenció era quedar-nos fins les 3 de la matinada com a molt tard perquè el diumenge teníem assaig molt aviat, però com ens passa sempre que anem a un dels seus concerts, marxar a mig concert és impossible i sempre ens acabem quedant fins al final, i aquesta vegada no va ser diferent, però, com sempre, va valer la pena!!!

La nit ja va començar amb algun entrebanc. Els concerts que fan a la festa major de Les Planes de tota la vida que s’ha fet a la Plaça, però aquest any no, però això nosaltres no ho sabíem i ja us podeu imaginar l’escena: l’Albert i jo, mig morts de fred, passejant-nos pel centre de Les Planes, a quarts d’una de la matinada, anant cap a la plaça i trobar-nos que no hi havia res. La nostra reacció: SI US PLAU QUE NO S’HAGI ANUL•LAT!!! HEM DE TROBAR ALGÚ QUE ENS DIGUI ON ES FA!!! I tal com ens passa últimament, només falta que demanem una cosa o parlem d’algú perquè aparegui, i això és el que va passar. Les Planes estava deserta, però després d’acabar de dir que havíem de trobar algú per saber on feien el concert, de sobte, van sortir cinc persones d’una casa de la nostra esquerra. Com sempre que ens passa això, l’Albert i jo ens vam mirar com dient “NO POT SER!”, però de seguida vam anar cap a ells a preguntar-los on es feia el concert. Després de què ens indiquessin vam arribar al lloc, però vam haver de tornar a recular fins al cotxe a buscar els diners per pagar l’entrada. Pensàvem que arribaríem i el concert ja hauria començat però un cop a dins, vam poder respirar tranquils veient que sobre l’escenari encara hi havia el grup que els precedia.
Com és normal en nosaltres, i com ja he dit més d’una vegada, no ens podem estar de fer petites escenes mentre sona les típiques cançons que toca una orquestra en un poble: que si tangos, que si valsos... A nosaltres ens costa ben poc començar a crear personatges i donar-los vida enmig de la gent que balla tranquil•lament, així que vam posar-nos a ballar com si coneguéssim els passos de tots els balls que tocaven.

Després d’una estona d’espera, els Top Secret van pujar a l’escenari. A poc a poc, el ritme dels temes que tocaven s’anaven infiltrant dins nostre fins a apoderar-se del nostre cos. Aquesta és la màgia d’aquest grup, sap introduir-te la seva música dins. Sap arribar al públic i convertir-los en un més. Sap fer gaudir tota la gent desconeguda que ha anat al concert. Sap fer que, durant unes hores, el món que hi ha darrere les parets de la sala on toquen desaparegui i només existeixin ells, la música i el públic.
A les tres de la matinada ens vam fer la gran pregunta: “de veritat que hem de marxar ara?” Ens vam mirar. “Demà tenim assaig molt aviat i no ens aguantarem drets”. Vam tornar-nos a mirar. “Vale! Ens quedem fins al final!!!”. És impossible marxar a mig concert, IMPOSSIBLE! Així que ens vam quedar fins al final, gaudint de cada cançó, de cada melodia, de cada nota. Gaudint d’un concert d’aquells que no s’obliden, d’aquells que quan s’acaben diu “Ah, però ja s’ha acabat? Hem de repetir!”. I si, repetirem!

Voleu saber com va anar l’assaig de l’endemà? Havent dormit poc més d’una hora, vam fer un assaig de 6 hores, amb una pausa per dinar, i s’ha de dir que, tot i el cansament que portàvem, va anar prou bé, les escenes van sortir i ens ho vam passar bé, molt bé! Això si, vam acabar esgotats.

Festes del Tura 2010... aTURA'm que vaig llençat!!!

Després de molts dies sense poder actualitzar, avui em digno a obrir la meva caixeta i guardar-hi nous records.
Suposo que ja heu deduït que aquesta entrada va dedicada a les Festes del Tura. Ho sé, porto molts dies de retard, però la universitat, teatre, les classes de baix i altres projectes personals em deixen amb poquet temps per poder posar-me a escriure al blog.
Festes del Tura 2010... han estat prou bé, potser massa llargues... van començar el dimarts 7 de setembre i el diumenge 12 el meu cos va dir prou, no aguantava més nits de festa, més dies de poques hores de son. El meu cos demanava un descans. Què dir del tema concerts... Si, n’han fet molts, però tots molt semblants, massa rumba i massa ska. No han faltat els concerts de cada any per recordar èxits dels 70’s, 80’s i 90’s i tampoc el de versions, tot i que aquest any m’ha decepcionat molt. On era el concert dels Top Secret? On era el concert de festes que més esperava? No hi era... el van substituir pels Di-versiones... al meu gust un grup que deixa molt que desitjar... pel meu gust és millor quedar-se a casa, estirar-se al sofà i posar-te una d’aquelles pel•lícules que duren hores i hores... Ja ho diuen que per gustos, colors... Si, se’m van carregar el concert que portava esperant 365 dies, sort que tenim una vena teatrera i podíem parodiar els videoclips de les cançons que “cantaven” i deixar anar unes quantes riallades. Però ara no em posaré a fer una crítica d’aquest grup, sinó que us explicaré una mica com vaig viure les Festes del Tura d’enguany.
Dimarts 7, primer dia de festes. Com cada any, dins meu hi havia aquella barreja de sensacions d’emoció, eufòria, nerviosisme per viure una de les festes majors més esperades. Com sempre, i per no trencar amb les tradicions les Festes del Tura s’obrien pas amb la cercavila de la faràndula olotina. Com no, jo no hi podia faltar (si, tinc aquest punt folklòric), així que la meva germana i jo vam agafar el mocador de festes i cap a Olot a veure els gegants. Plovia. Si, també plovia per no trencar amb les tradicions, però tot i així els gegants van sortir i van poder fer la meitat de la cercavila entre indecisions climàtiques.

La nit es presentava sense pluges a la vista, tot i que ens va caure el gran ruixat a primera hora del vespre.
Abans de llençar-nos als concerts, vam seguir Els tremendos de Castelló per diferents carrers d'Olot. Ens agrada això de les xarangues, fan festa major i són ideals per fer el burro i deixar anar a l'aire aquelles rialles que es poden sentir des de l'altra punta de la ciutat.
Primer concert de Festes del Tura, com sempre, a càrrec d’un grup de renom a Catalunya, aquest any eren Els amics de les arts els que ens posaven la banda sonora a la primera nit de festes. La veritat és que no estan malament, però què voleu que us digui, jo sóc més de Manel. Així que l’inestimable senyor MM (popularment conegut com “el inestimable Albert Mach” jajaja), vam sortir de la Plaça Major i vam anar a veure què feien als altres escenaris. Nosaltres tenim un “problema”, i és que no sabem desconnectar de teatre, i si ho fem, quan ens trobem, tornem a connectar amb els temes més teatrals, així que, no em pregunteu com, vam anar a parar a les escales de Sant Esteve i ens vam posar a fer una petita escena de Romeu i Julieta en vers, això si, adaptada com si ells estiguessin vivint les Festes del Tura (tenim un vídeo que testimonia aquest moment, però no el penjaré perquè després no ens mirarieu de la mateixa manera jajaja!!!). Més tard, vam retrobar-nos amb tota la colla que havíem decidit sortir per festes i que havien decidit quedar-se al concert d’Els amics de les arts. La resta de la nit la vam passar anant de concert en concert fins que el cos va dir prou.
Dimecres me’l vaig agafar de festa, no em trobava gens bé, i no era per la ressaca, sinó que estava sense veu, i quan dic sense veu vull dir que no podia articular ni un sol so, tenia molt mal de coll, em feia mol mal el cos i estava mig enfebrada, a més, el dijous havia de baixar a Girona per matricular-me a El Galliner i vola estar recuperada per poder sortir la resta de dies.

Dijous vam voler viure una nit de reis, així , mentre la gran majoria de la gent es passejava sota galletades d’aigua i grapats de confeti a la Turinada, nosaltres vam anar cap al Firal a veure els concerts-homenatge a l’Elvis Presley i Michael Jackson. Va ser divertit, i s’ha de dir que els imitadors eren bastant bons, però el més important és que ens ho vam passar bé, molt bé intentant fer el moonwalk o alguna cosa que s’hi assemblava. Després del concert, vam anar a buscar a la resta de la colla que havia decidit anar-se a remullar a la Turinada i fer-se una bona centrifugada al Ball de l’Hora. Quan vam estar junts de nou, vam tornar al Firal a veure Los Mejores, abans però, vam decidir anar a fer-li una foto a la Tura per veure si s’havia posat guapa per l’ocasió.


El divendres, com no podia faltar en unes Festes del Tura, vam fer la nostra visita al Teatre Principal per veure l’obra Això no és vida, una versió de la famosa obra de les T de Teatre feta pels actors de l’Orfeó. Com sempre, després de veure qualsevol espectacle teatral, musical o concert, sortim molt inspirats i creatius, així que ja vam començar a pensar petites escenes per una obra de teatre. Després, ens va sortir la vena patriòtica i vam anar a veure la III baixada de torxes, a la lectura d’un manifest i cant dels Segadors, i al concert dels Stukat del Bolet. Cal dir que al concert vam mostrar les nostres dots de ballarins a l’estil esbart. Més tard vam anar cap al Firal i vam submergir-nos enmig de la multitud que s’havia instal•lat allà per escoltar als Di-versiones (no em posaré a fer la crítica d’aquest concert perquè pot donar molt de si), la qüestió és que entre les nostres tonteries i paranoies vàries vam acabar passant-nos-ho molt bé.

El dissabte se’ns va afegir més gent a la colla i, tal com diu la dita “com més serem més riurem”, i té tota la raó. Aquell vespre vam anar a veure la Batalla de les Flors amb un objectiu clar (i crec que el mateix objectiu que el de molts olotins i no olotins que volten per allà), atacar l’alcalde aprofitant la batalla de confeti, això si, atacar d’una manera pacífica. Després de sopar alguns van decidir anar al correfoc, tot i que m’agraden molt els correfocs, aquella nit l’hi vaig fer el salt perquè a la Plaça Major feien un concert que tenia moltes ganes de veure. L’any passat me’l vaig perdre, però aquest any vaig poder veure en directe la Jessica Mellado. Si, em va agradar, i molt! Per a mi, va ser el millor concert de les Festes del Tura d’aquest any. Després del concert, vam tornar-nos a trobar amb Els tremendos de Castelló i no vam poder resistir la temptació d’afegir-nos darrere seu saltant i ballant, però vam abandonar-los per anar cap al Firal i recordar quan érem petits a la 2a Norantada. Ens sabíem la major part de les cançons i fins i tot la coreografia. Va ser un moment, o unes hores, que em van recordar el típic ball de casament, quan tothom ja va tocadet i comencen a posar música que tothom en coneix la lletra i el ball, i sense saber perquè, ningú pot resistir-se a cantar i ballar.


Diumenge, amb tot el cos adolorit, amb uns ulls que gairebé costava tenir oberts, vam despedir les Festes del Tura del 2010 amb el tradicional Ball d’espelmes dels gegants. I com també és tradició, vam seguir la cercavila fins a l’Hospici, on els gegants van entrar per poder fer una merescuda migdiada fins les properes Festes del Tura.