lunes, 17 de octubre de 2011

Un somni fet realitat

Aquest cap de setmana hem fet realitat un somni: poder fer la Mostra d’Arts Escèniques Eva Compta.
Hem estat lluitant un any per fer-la realitat. Un any en què hem estat acompanyats de molta gent, però cal destacar la presència dels pares de l’Eva, en Joan i la Missi, i de la nostra tècnica de joventut preferida, l’Anna. Ha estat gràcies a ells que hem pogut tirar la mostra endavant.
Aquests dos dies que acabem de passar han estat els més gratificants de les nostres vides, tota la feina feta, totes les hores invertides en aquest projecte s’han convertit en felicitat.
No ens queden paraules per descriure la mostra ni com ens sentim, simplement podem dir que ha estat una experiència inoblidable que de ben segur repetirem l’any vinent.


A nivell personal, i crec que també parlo en nom de tots els integrants de Klyngh, vull donar les gràcies a tota la gent que ha fet possible la mostra.
Anna, què faríem sense tu? Ben res! Gràcies a tu podem portar tots aquests projectes que tenim guardats en una llibreta al món real. Gràcies per ajudar-nos, per fer-nos costat, pels teus consells, per ser com ets, per tot el que fas. Moltes gràcies!
Joan, Missi, Joel, Ada, moltes gràcies per ser-hi, per permetre’ns fer la mostra, per confiar i creure en nosaltres, per ajudar-nos, per tot. Sou admirables!



Eva, gràcies per ensenyar-nos a viure!

jueves, 29 de septiembre de 2011

I Mostra d'Arts Escèniques Eva Compta

Avui us porto una cosa que fa pocs dies ja vaig anunciar, o si més no ho vaig comentar. Avui ja ho podem dir oficialment! I ho podem dir amb gran orgull!





Moltes gràcies a tota la gent que ho ha fet possible!

Moltes gràcies a tota aquella gent que ha cregut en aquest projecte i que ens ha fet costat!

Moltes gràcies a tots els artistes que hi participen desinteressadament!

Moltes gràcies a tots!

miércoles, 21 de septiembre de 2011

Després de molt temps sense poder actualitzar per falta de temps, avui he decidit tornar. No m'allargaré, potser ni tan sols m'explicaré clarament, però només us vull dir una cosa...




Se n'està preparant una de grossa a Les Preses...

Els dies 15 i 16 d'octubre al Centre Cultural

Deixaràs que t'ho expliquin?






Properament aniré penjant més informació sobre aquest tema.

jueves, 10 de febrero de 2011

Clausura o empresonament?

Aquest és l’aspecte que tenia la meva habitació fa una setmana. La veritat és que aquest “ordre” dins l’evident desordre va durar uns quinze dies. Qui en té la culpa? L’època d’exàmens.


Aquests dies he estat reflexionant sobre això que coneixem com a època d’exàmens. Tots els estudiants patim una època de clausura, però una clausura que podríem dir que no és del tot voluntària, és a dir, més que una clausura és una mena d’empresonament. Alguns diuen que és un mateix que decideix quedar-se tancat a casa estudiant i no sortir, però això és una gran fal•làcia. Si un decideix no tancar-se a casa per estudiar sap que es trobarà davant d’un examen en el qual se li presentaran un seguit de preguntes que no sabrà contestar, per tant, li suposarà un suspens. Aquest suspens el portarà a una segona oportunitat al juny que també el conduirà a decidir si es queda a casa tancat a estudiar o, si pel contrari, decideix no fer-ho. Per tant podem dir que aquesta clausura no és voluntària, ni tant sols és una clausura, sinó que és un empresonament.
Aquesta qüestió no ha estat la única que m’ha assaltat aquests dies, sinó que també m’he preguntat la necessitat de fer exàmens. Quina necessitat hi ha de sotmetre a una persona a una pressió innecessària en la qual es jutja si s’han assolit uns determinats conceptes explicats en tan sols tres mesos i mig. El resultat d’aquest tipus de proves no és fiable. El resultat d’això que coneixem com a exàmens està molt influït per l’atzar i per la situació que viu l’individu que ha de sotmetre’s a aquesta prova. Els nervis, una indisposició o el simple fet de confondre’s llegint la pregunta poden fer que aquesta persona contesti erròniament allò que se li pregunta encara que aquest hagi estat un mes sencer estudiant. No seria més fàcil veure si s’han assolit aquests coneixements mitjançant diferents pràctiques i/o exercicis pràctics durant el curs?

No em puc queixar de com han anat els meus exàmens, però si de la pressió a la qual hem estat sotmesos milers d’estudiants durant aquesta època. Comença a ser hora de què ens adonem que no ens ho podem jugar tot a una carta, que un examen no decideix si aproves o suspens, si has assolit uns conceptes o no.

miércoles, 19 de enero de 2011

Odio l'època d'examens

Sé que feia molt temps que no em passava per aquí, però és que no he tingut gaire temps. També sé que vaig dir que la propera actualització seria sobre la I Mostra de dones titellaires i, com podeu comprovar, no ho estic fent, però tinc una excusa per fer aquesta actualització.
Us explico.
Aquest any, els professors de l’UdG, no sé si els d’altres universitats també, han vingut amb les piles molt carregades després d’unes vacances d’estiu, pe que sembla, molt profitoses i molt relaxants, sinó com podrien explicar-nos aquestes ganes de carregar-nos de tants llibres i tants treballs que, des del meu punt de vista, només ens porten que problemes. Si que aprenem fent-los, però potser caldria fixar-nos en les dates d’entrega si volen que aquests treballs tinguin cara i ulls i en puguem treure profit.
Només començar el curs acadèmic, els professors ens van començar a donar unes llistes inacabables plenes de títols de llibres que ens hauríem de llegir en només un semestre. Podríem pensar que exagero, però us puc dir que he hagut de llegir-me més de 30 llibres des d’octubre a gener. A més, de cada assignatura hem d’entregar, mínim, un treball acompanyat de la seva respectiva exposició oral. Treballs no pas dels curts, sinó d’aquells que et passes dies i dies tancat a la biblioteca o a casa davant l’ordinador amb una pila de llibres al costat. Cal dir que alguna d’aquestes assignatures no tenen examen, això et dona una mica d’esperança, però no gaire quan veus que només ho fan dues assignatures de set.
Però això no és el pitjor. El pitjor és que, els professors sembla que creguin que els seus alumnes només fan la seva assignatura i que després de la universitat es tanquen a casa a estudiar més, sense tenir un mínim de vida social. No es poden imaginar que hi ha gent que treballa? No es poden imaginar que hi ha gent que després de classe va a classes de música o teatre ja que tenim un pla d’estudis tan genial que aquestes matèries, diguem-ne “alternatives”, no hi tenen cabuda?
I aquí no acaba tot. Com ja és costum, les dates d’entrega d’aquests treballs es troben situades just a l’època d’exàmens, que dius, “Clar!!! Em sortirà un treball d’aquells que fan història!” És clar que farà història, perquè serà terrible. Serà un treball que no haurà servit de res, fet de qualsevol manera, ràpid i corrent, sense parar atenció i sense treure’n cap profit. A més, des de fa un parell d’anys, amb l’entrada del nostre estimat Pla de Bolonya, que cal dir que té punts positius i d’altres negatius, ja no tenim una setmana sense classes abans de l’època d’exàmens per poder estudiar i fer aquests meravellosos treballs. I com suspenguis els exàmens de febrer ja pots esperar-te al juny a poder fer la recuperació, després de tres mesos ben bons sense tocar el temari del qual t’hauràs d’examinar i a més, sumar-li els exàmens finals de juny.

Sento haver-vos clavat tot aquest rollo. Ho sento, però algú ho havia de dir!


Per no deixar tan mal gust de boca, només dir una cosa positiva de les classes d’avui. Per fi, després d’una llarga espera, hem parlat de Mercè Rodoreda (si, efectivament, hem parlat del déu o, més ben dit, deessa de les lletres catalanes) centrant-nos en la seva novel•la El carrer de les Camèlies (molt recomanable, com tota la seva obra, tan novel•lesca, contista, teatral, poètica i pictòrica). Hauria pogut passar-me tota la tarda fent aquesta classe, perquè ha estat genial! Mercè Rodoreda m’encanta!