lunes, 9 de abril de 2012

Fent una herbeta


Després de molt i molt de temps sense poder passar per aquí i entretenir-me a escriure quatre ratlles, avui he trobat un moment per fer-ho. A més, és per una ocasió especial que, potser no tots entendreu, potser molts no sabreu d’on baixa, però, perdoneu-me si avui em poso egoista, i dic que avui només m’interessa que això ho entenguin poques persones. Gran part dels personatges i de les situacions que apareixen aquí, ni tan sols són reals. Gràcies per permetre’m que em prengui una entrada egoista que avui va dedicada a aquestes poques persones que han marcat i marquen la meva vida i, que de ben segur, ho continuaran fent.



L’altre dia, mentre passejava amb la Sweeney pels carrers de Les Preses, em vaig trobar la Loreto, la Conxita i la Pilar i em van convidar a anar a “fer una herbeta”. Quan m’ho van dir, els vaig respondre que jo fumar coses rares no ho faig, però de seguida em van explicar que el que m’estaven proposant era anar a prendre una infusió. Recuperada de l’espant i la sorpresa, em vaig animar a acompanyar-les.
Deurien ser cap a tres quarts de quatre quan ens vam asseure a les cadires de plàstic del Pati de Ca les Hermanes. Entre tallat i infusió, em van estar explicant tot de xafarderies de la comarca, i és que estant amb elles, no m’esperava menys, si és que aquestes dones...
Me’n van explicar moltes, que si la nena del carnisser ara estudia a l’estranger, que si el fuster ara es jubila, que si aquest això, que si aquell allò altre... fins que la situació es va anar convertint en aquells moments en què a poc a poc vas desconnectant perquè allò que t’expliquen comença a no interessar-te, però de sobte van dir no sé què d’una tal Anna, i vaig pensar “Calla! Que encara deuen parlar de la Prat!”. I si si, no em vaig pas equivocar. Resulta que l’estiu passat es van fer tan amigues de l’Anna que tot el dia anaven a “fer una herbeta” al bar de la plaça. Em van explicar que, abans de conèixer-la, això d’anar a “fer una herbeta” no sabien què volia dir, elles en deien “anar-la a fer petar al bar de la plaça i, ja que hi eren posades, fer una infusió”. Total, que es van fer molt amigues. Íntimes! S’ho explicaven tot, però tot, TOT! I això, que em va començar a interessar el tema. Ara que parlaven d’algú que coneixia, la cosa es posava interessant.
Em van començar a explicar batalletes que havien viscut amb l’Anna, i tela el que havien arribat a fer... No em posaré a explicar-ho per aquí, però, si em posés a escriure-les, crec que en podríem fer una pel•lícula!
Va, n’explicaré alguna, però de les suaus, perquè si explico les fortes potser em tancarien el blog.
Resulta que un dia, mentre “feien una herbeta”, l’Anna els va dir que a casa seva tenia moltes coses importants que els hi havia d’ensenyar, però que no les podia carregar totes fins allà perquè n’hi havia masses. Així doncs, van decidir que el proper dia que decidissin trobar-se ho farien a casa seva. Va arribar el dia i ja veus a la Conxi, la Loreto i la Pilar anant cap a casa l’Anna com si no hi hagués demà. Estaven impacients per veure tot allò que l’Anna els havia d’ensenyar. Van tocar el timbre i, com si d’algun assumpte il•legal es tractés, l’Anna els va mig obrir la porta i les va fer entrar vigilant que no les veiés ningú. Un cop a dins, van veure que l’amfitriona havia posat tot d’espelmes per la sala d’estar per crear ambient. La Loreto, que és així tal com raja i poc acostumada a baixar a la ciutat, en un primer moment es va espantar i, a cau d’orella li va preguntar a la Pilar si aquella situació es tractava d’algun ritual estrany, d’aquells que hi ha una persona vestida amb una túnica i vol sacrificar algun xai, però la Pilar, dona de ciutat, nadiua de Barcelona, li va explicar que això de posar espelmes era per crear ambient, una cosa que últimament agrada molt de fer a aquests jovens moderns però que abans només feien quatre hippis. La Loreto ja més calmada, va prendre seient en una de les butaques de la sala. L’Anna, que havia anat a la cuina, va aparèixer per la porta amb una safata on hi havia una gran varietat d’infusions. La Conxita, que és més de prendre Maria Lluïsa, va quedar bocabadada veient la gran varietat existent desconeguda per ella, tot i així, només va beure Maria Lluïsa.
Quan van assentar totes assegudes, l’Anna va decidir que era l’hora d’ensenyar tota la seva col•lecció de coses importants, així que va sortir per una porta que es trobava al fons de la sala. Va tardar deu minuts ben bons a tornar carregada amb tot allò que els havia d’ensenyar. Després de quatre hores mirant totes aquelles coses importants, l’Anna es va aixecar i els va anunciar que si tot allò els havia sorprès, que ara els ensenyaria el més important de tot, els més sorprenent. Es va fer un silenci i, mentre totes aguantaven la respiració, l’Anna els va ensenyar la peça més valuosa de tota la seva col•lecció. Una peça que guardava en una caixa forta d’un banc estranger i que havia demanat que li portessin per aquella ocasió. La peça estava guardada dins una mena de cofre de vidre amb ribets d’or blanc. Una peça que li havia costat molt d’aconseguir i, que tenia guardada en secret per tal que ningú entrés a casa a robar-li. Dir que es van sorprendre és quedar-se curt. Imagineu si era gros allò que els va ensenyar que la Pilar, una dona que costa d’impressionar, va començar a patir una pujada de tensió! Mai no havien vist res semblant a allò.
Un cop recuperades de la sorpresa, l’Anna va treure-la del cofre i, amb molt de compte, a deixar que les seves tres amigues ho poguessin contemplar millor. Quan la Conxita m’ho explicava, em va dir que aquell moment va ser com una experiència religiosa. Sempre he pensat que la Conxita és una persona d’aquelles que ho exageren tot, però la lluentor dels seus ulls, i l’experiència de la Loreto i la Pilar em deien que aquella vegada no exagerava. Després d’haver vist totes les coses importants i de veure aquella peça tan valuosa, el rellotge va marcar tres quarts de vuit del vespre i, la Loreto, la Pilar i la Conxita van decidir que era hora de tornar a casa. L’Anna es va oferir de portar-les a casa amb molta amabilitat. Amb molta amabilitat i perquè és l’única que té carnet, ja que la Loreto és més d’anar amb bus, la Pilar té xofer, però estava de vacances, i a la Conxita no li van donar el carnet per ser, el que els experts en van dir, “un perill públic”.
Després d’explicar-me aquesta experiència i de demanar-me un altre refresc, em van explicar que estaven tristes perquè aquella setmana era l’última vegada que anirien a “fer una herbeta” amb l’Anna perquè, per motius laborals, deixava Les Preses i havia d’anar a treballar a Olot i que no tindria temps per “anar al bar de la plaça a fer-la petar i, ja que hi eren posades, fer una infusió”, ja que ara tindria molta més feina i seria difícil trobar un forat a l’agenda. No m’ho podia creure! L’Anna a Olot! Què faríem ara? I és que l’Anna no només havia fet grana amistat amb les tres veïnes, sinó que els joves de Les Preses també ens l’estimàvem molt i ara ens quedaríem sense ella, sense la persona que ens ajudava a muntar tots els tinglados, tal i com diu la Loreto, pel poble.
Després de saber la notícia, els joves de Les Preses ens vam reunir i vam decidir que, com a mínim, li havíem de fer un sopar de despedida per tal d’agrair-li tot el que havia fet per nosaltres, i així ho vam fer. Dies i nits preparant-lo per tal de què fos un sopar especial. I va arribar el dia del sopar i el vam fer, i vam decidir convidar a la Conxita, la Loreto i la Pilar perquè, potser en edat no són les més joves del poble, però si que ho són en esperit!


Molta sort per Olot! De ben segur que ben aviat ens tindràs per olot fent-ne de les nostres!!!